2013: una app de parcs infantils i recursos per al divertiment

Ja fa un temps que som pares i des d'aleshores coneixem molt bé les necessitats dels nens petits: i entre elles, la necessitat de jugar és bàsica. Jugant adquireixen autoestima i motivació, imaginació, creativitat, hàbits saludables, empatia i sociabilitat, responsabilitat, frustració, límits, reptes... I es passen tot el dia jugant. De fet, des que es lleven fins que van a dormir estan jugant i tots els qui som pares sabem com n'és de difícil arrencar un nen del joc i com guanyem fent de la vida un joc.

En aquest context, moltes de les nostres hores amb els nens es passen als espais públics, i més concretament als parcs infantils. Hi anem cada dia, i hi podem estar entre mitja hora o dues hores, segons l'època de l'any, el temps, les tasques quotidianes a fer... També els visitem en les nostres escapades a altres pobles i ciutats, si bé a vegades ens costa molt trobar-los.

La necessitat:
Així doncs, ja fa dies que ens vam plantejar la següent necessitat:
com localitzar els gronxadors i parcs infantils a tots els pobles de Catalunya? o també de l'Estat i fins i tot d'Europa? de fet, vam fer un creuer pel mediterrani i a la majoria de ciutats era dificilíssim trobar "columpius" o parcs infantils: Cannes, Livorno (vam trobar-ne uns!; lluny, però un bon parc!), Roma... En canvi, a Catalunya tenim moltíssima sort, perquè a gairebé cada poble tenim parcs infantils! (potser perquè les diputacions han ajudat molt a implantar-los, però també perquè els nostres municipis hi creuen i volen ser municipis habitables per a tothom). Però... on són exactament? ens cal passar una bona estona abans no els trobem, perquè poques vegades estan ben indicats i senyalitzats. I quan els trobem, sovint són per una franja d'edat ben diferent dels nostres fills. Podríem saber abans per quines edats són?

La solució: 
seria molt pràctic disposar d'una APP, descarregable via mòbil (i també consultable via web), que tingués els parcs infantils geoposicionats i que permetés obrir una fitxa de cadascun, amb una breu descripció de les edats objectiu i de les instal·lacions (tobogan, gronxadors, circuit, tirolina, rocòdrom, etc.). I estaria molt bé que inclogués la puntuació dels usuaris, així com la possibilitat d'enllaçar a rutes.
Podríem trobar-hi parcs de diferents tipologies, com el parc públic de Sant Guillem, a Llívia  (FANTÀSTIC!! i per a tot tipus d'edats, inclosos adolescents!; amb pista d'skate, camp de futbol, bàsquet...),
Alhora, també s'hi podrien posar altres equipaments públics o privats adreçats al divertiment de la canalla, com txiquiparcs, museus o centres d'interès, parcsAque públics d'interès (com el parc Samà), parcs d'aventura, com el parc Diver del Vendrell...

I com es podria dur a terme?
Aquesta aplicació podria ser finançada des d'administracions públiques fins organitzacions privades amb ànim de lucre que volguessin promoure determinats valors associats a l'ús d'aquestes instal·lacions: espai públic, relació social, felicitat, autonomia personal, divertiment, salut i vides saludables, imaginació... potser una casa de begudes ben coneguda i molt associada a la felicitat? potser una casa de joguines molt associada a la imaginació? potser cases de bolquers, ben associats a l'autonomia personal i les primeres passes? potser cases de farinetes, ben associades a l'alimentació i vides saludables?
O potser podria ser també algun projecte col·laboratiu amb mapes col·laboratius fets per la suma dels usuaris?

Veurem si algú s'anima o si trobem el moment d'impulsar aquesta col·laboració!! us hi animeu?




 

2013. Like:ology, una proposta per seduir els clients a primera vista

Like:ology, un camí per a la seducció, porta d'entrada cap a la difusió

Quantes vegades hem rebut treballs que no ens diuen res, que no entens què et volen dir o que no entens com algú t’ho pot enviar amb aquella pèssima presentació? Quantes vegades hem vist documents i fulls excel pels quals hem de passar hores per esbrinar què signifiquen? Quantes vegades hem rebut 5 arxius junts en un correu-e i necessitem 5 minuts per ordenar-los i saber quin va primer i següents? I quantes vegades hem vist una presentació power-point i ens avorrim tremendament de llegir-la? i el millor de tot, on van a parar aquests materials i quant temps triguem a oblidar-nos-en?

I és que, mentre ens formem, ¿algú s’ha mai dedicat a ensenyar-nos com fer els documents i materials audiovisuals amb un format agradable i comestible, però sobretot capaç de seduir i enamorar el receptor a primera vista? Algú s’ha dedicat a fer-nos entendre que la forma o continent és tan important o més que el contingut?

Jo mateixa vaig sortir de la carrera sense cap mena de formació en aquest àmbit; només amb les experiències de dos professors que em tombaven les tasques i me les feien rectificar per aspectes formals, cosa que a mi em semblava “tan injusta com trivial”. Després, el meu primer cap, va seguir en la mateixa dinàmica, i podia anar al seu despatx fins a 10 vegades amb un informe i que no passés de la simple mirada en diagonal i no mirés el seu contingut. I amb el temps jo mateixa vaig començar a desenvolupar un esperit crític que m’ha conduït a veure la importància d’aquest aspecte (i donar la raó al meu cap i als meus antics professors): fer els materials per agradar al públic objectiu, per a seduir des del primer instant i per aconseguir que el client o públic objectiu el vulgui mirar o llegir més, i el vegi com un material diferent i amb valor afegit, destriat i destacat en el gran núvol d’infoxicació on vivim. És a dir, fer materials (documents, taules, presentacions, videos...) tenint en compte uns criteris bàsics per agradar més, i que jo he anomenat com “Like:ology” (partint de la mateixa filosofia que el fabulós llibre de Nancy Duarte Slide:ology, que vaig conèixer per l'Enrique Rodríguez i a qui sempre estaré agraïda pel descobriment que em va fer). Ja Maurizio Batelli introduïa el terme Likeology l'any 2010 (o és la referència més "antiga" que he trobat), tot obrint pas a un nou concepte encara nou i pendent de definir; ell, però, ho feia aplicant-lo a les xarxes socials. Amb Like:ology vaig més enllà: per mi no es tracta d'aconseguir i consolidar fans i fidelitat en el seguiment, sinó de preparar qualsevol material o suport pensant que el seu objectiu és ser llegit, mirat, vist o escoltat i que ha de seduir des del primer instant. Encara que sembli una obvietat (i de tant evident sovint obviada i ignorada), cal tenir sempre en compte el tercer, el futur receptor, és a dir, qui en serà el públic destinatari, a qui va adreçat i com respondre a la seva necessitat des del primer moment.

_______________________

D’on neix aquesta proposta?

En la meva trajectòria professional sempre he tingut present un tema per a mi fonamental: la comunicació.Com fer arribar millor la informació? i com aconseguir que el tercer l'assimili ràpidament?

Si no aconseguim seduir el lector/consumidor en els primers segons o línies, molt difícilment podrem convèncer-lo de les virtuts del nostre producte o servei, sigui una carta, un informe, un mapa o un cotxe. I en aquest context, sempre dono moltíssima importància a la forma amb què es presenten els documents, els gràfics...

En aquest context, i com que en la meva experiència professional habitualment tracto entre 2 i 4 estudiants de pràctiques a l'any, sovint els intento transferir els coneixements que jo he anat adquirint a partir de l'experiència. I com ho faig? a partir del seu propi aprenentatge experimental: els demanem feines, analitzo tot allò que generen i ho comentem plegats; després ho tornen a fer millorant-ho. Ahora, els demano que reflexionin de tot allò que veuen i que els arriba a les mans i ho mirin amb esperit crític. Sí, segurament pensen que han vingut a aprendre la pràctica del medi ambient i això també intentem ensenyar-los-hi, però els intento transmetre que el COM és tan important com el QUÈ.

Així, en aquests anys de voluntat de transferir coneixement he anat detectant que deixem orfes els nostres estudiants en tot l'àmbit de les habilitats o competències comunicatives. Orfes de coneixements i d'eines absolutament fonamentals avui dia, en un món on la comunicació i la col·laboració són i seran fonamentals per a l'èxit professional (i èxit entès tan sols ja com oportunitat laboral). Pràcticament ningú no els prepara en qüestions formals o de continguts bàsics. Tampoc en l'actitud 2.0 o eines on-line i col·laboratives que poden fer millorar molt els resultats dels projectes. De fet, tots els estudiants que he anat coneixent en aquests anys així m'ho han anat manifestant. Ningú no els esperona l'esperit crític en aquest àmbit ni els fan reflexionar sobre estratègies publicitàries o comunicatives o sobre recursos bàsics com redactar bé fins com fer una taula, quins colors emprar, com identificar-se amb el client, com fer una presentació, etc. Si tenen sort d'anar a caure en alguna persona com jo o com els meus grans mestres involuntaris (algun company, un antic cap hiperexigent, un parell de professors de facultat...), crec que tota la vida donaran importància a aquests aspectes i intentaran parar tanta atenció en el contingut com en la forma. Però si no... i si no tenen algú que els desperti aquesta necessitat, seran grans generadors de continguts que caiguin en el més absolut oblit instantani, siguin en format document com en format audiovisual. Seran grans generadors de mediocritat formal = desinformació, d'infoxicació; seran generadors de materials que potser seran transgressors i molt innovadors, però que ja molt difícilment arribaran a bon port després d'un exigent i rapidíssim cribat que fem els consumidors d'informació..

_________________

I quin és el repte que tenim?

Penso que el nostre sistema educatiu ha d'oferir algun crèdit de síntesi transversal (independent de l'àrea temàtica de la carrera o dels estudis) que cerqui capacitar els estudiants en competències comunicatives i col·laboratives i guanyar valor afegit en els seus resultats. Penso que ens correspon contribuir a crear una generació de professionals molt més propers a les necessitats dels clients i molt més encarats a “fer diana”, i proposo començar a aplicar el concepte “LIKE:ology”, un camí, o fins i tot una manera de fer que vol beure de la ciència, de la publicitat i de l'estètica, però sempre pensant a preparar els materials perquè captivin, sedueixin des del primer instant, o si més no, perquè agradin, perquè siguin fàcils de llegir o visualitzar. Si us interessa la temàtica i voleu contactar amb mi per parlar-ne, ja ho sabeu: podeu fer una entrada al blog o contactar per mail al nurovira2.0@gmail.com

 

2013. AP-Carcam. Una càmera al cotxe per prevenir accidents?

Fa uns mesos tornava de la feina com sempre ho faig, en cotxe, i vaig veure que el conductor del davant llençava una cigarreta encesa per la finestra. No ho podia entendre!! com pot ser? ja és incívic llençar qualsevol residu, però una cigarreta encesa... quina poca responsabilitat cap als altres... podia anar a la cara d'un motociclista o ciclista, podia calar foc a algun lloc... el vaig pitar, però de què serveix? aleshores vaig pensar en l'incendi del Pertús i de Portbou de juliol de 2012, que va ser causat per una burilla i on van morir un pare i una filla en fugir del foc... Com saber qui ho havia fet?

En aquell instant, em va venir al cap el que un amic m'havia comentat: duia una càmera de fotos al cotxe amb flash per fer foto dels cotxes que corrien massa; en realitat, crec que era de plàstic i que ni tan sols els feia la foto, sino que només disparava el flash, però deia que automàticament els vehicles reduïen la velocitat (perquè es pensaven que els havia fotografiat un radar). Vaig pensar que òbviament no és possible fer una foto d'algú llençant un paper o una burilla, per la pròpia limitació temporal, però potser sí que es podria enregistrar en video, no? si a l'ordinador hi tenim webcams i ens sembla allò més normal, perquè no tenir carcams al cotxe? vaig fer una cerca a google perquè vaig pensar que ja devia existir, però per "carcam" vaig trobar càmeres pensades per a la pròpia seguretat del vehicle (per a la prevenció de robatoris, per motius d'assegurances... i fins i tot com a garantia personal davant la corrupció policial a Rússia!! o com a prova per les companyies asseguradores, davant tantes circumstàncies excepcionals que a Rússia es registren). I també es fan servir per enregistrar històries personals dins i fora el cotxe.  i altres similars.
En canvi, en aquest cas l'objectiu seria disposar d'una mena de caixa negra dels vehicles, però amb imatge animada, de manera que podrien revelar dades significatives per resoldre accidents, alhora que també podrien detectar-se conductes delictives o sancionables i podrien funcionar com a proves (per ex. en el cas del Pertús). Potser ja existeix, però el passat mes d'abril ho vaig comentar amb uns familiars meus que treballaven a motos de BMW i a Volvo i em van dir que no en tenien coneixement. També em van exposar els seus arguments en contra, principalment centrats en el debat entre privacitat i seguretat i en els reduïts marges dels fabricants (per què li hauria d'interessar a un fabricant de cotxes quan el marge ja és prou petit?).

Davant d'aquests arguments, se m'acut la següent orientació del que es podria anomenar "AP-Carcam" ("accident prevention Carcam" o càmera de cotxes per prevenció d'accidents):
Els vehicles podrien dur de fàbrica dues càmeres de video, una al davant i una altra al darrera. L'objectiu d'aquestes carcams sera disposar d'una eina de control en cas d'accidents, com una mena de tacògraf dels camions: únicament hi tindria accés la policia o qui l'autoritat competent decidís, i en cap cas podria ser alterada (sota greu sanció). Les carcams enregistrarien video sobre una cinta i amb una durada màxima d'una setmana (i aleshores seria esborrat per gravar-hi la nova setmana). Probablement també complirien una altra funció: la dissuassió... I és que ¿com conduiríem tots si els Mossos ens poguessin aturar i en un control rutinari comprovar també alguns talls de les filmacions de les carcams, per comprovar que s'han complert les distàncies de seguretat, etc.? 
Pel que fa als marges dels fabricants, potser no haurien de ser mesures que hagués de valorar positivament el consumidor individual i per tant sotmeses a instal·lació opcional i a criteri (i poder adquisitiu) del client. Potser les AP-carcam simplement podrien ser una mesura obligatòria més de millora de la seguretat dels vehicles, proposada per la UE per implantar en els propers 10 anys...

Bé, veurem com evoluciona. I si us sembla bona idea, ja ho sabeu, podeu fer aportacions o twittejar-ho per veure si arriba a alguna persona o companyia diana!! si més no, a algú que pugui divagar respecte el tema amb criteri i amb amplitud de mires.
 

2013. I si ens poguéssim menjar la càpsula groga dels ous Kinder?

Fa anys que hem incorporat al nostre dia a dia molts productes d'usar i llençar. Per què no fer-los comestibles? ja ho eren alguns bolígrafs, fets amb Mater-Bi. Seguint amb la mateixa línia, per què no fer uns ous Kinder sencers? per què no fer el contenidor groc interior d'alguna mena de plàstic biodegradable (i comestible) similar, que fins i tot pogués ser suculent (especialment quan ja ara l'has d'obrir amb la boca!)? i filant prim, potser també es podria cercar algun ús de més llarga vida per als seus continguts, no?

Aquest és el correu-e que vaig enviar a I love Kinder a 10/03/2013 (sense resposta) i que avui (02/05/2013) he tornat a enviar, ara a http://www.ferrero.es/. Potser algun dia s'ho plantegen, o potser algun dia algú proposa (o em proposo) fer una petició a Change.org perquè els productes tinguin més llarga vida o siguin reutilitzables... Potser així aconseguiríem canvis... Una idea més a madurar.

Foto: https://www.laguiadelvaron.com/capsula-del-kinder-sorpresa-es-amarilla/ 

Señores,
Me dirijo a ustedes porque quiero hacerles una petición: 

por plena convicción, hace años que intento reducir y prevenir residuos. Pienso que kinder aumentaría ventas si modificaran sus productos hacia productos más sostenibles. Por ej. Muy a pesar mío, en las fiestas de cumpleaños a las que acuden mis hijos se ha puesto de moda sustituir el pastel por un huevo kinder. Nosotros nunca se los compramos por la cantidad de residuos que generan (envoltorio, huevo amarillo y contenido-"juguete"). Y estos años he vuelto a comprobar la mínima utilidad que les dan los niños (los abren y en pocos minutos ya no hacen ni caso al juguete).
En este contexto: ¿por qué no buscar alternativas? alternativas para el envoltorio (o minimizarlo); alternativas para el huevo amarillo (quizá de Mater-bi? y si fuera comestible y de colores distintos?); alternativas para el "juguete" (por ej. algo coleccionable? y más útil y de materiales reciclados?).
Entiendo que mi opinión quizá les parezca ilusa, pero la verdad que es un tema que ya ha salido en varios cumpleaños, comentándolo entre madres.

Estaría encantada de adquirir productos Kinder que sean tan deliciosos como son los suyos y que además sean reciclados, compostables, comestibles o que tiendan a la minimización de residuos. Siempre y cuando se explique que precisamente persiguen también este propósito.

Saludos,

Núria Rovira
_______________________

I la seva resposta de 06/06/2013, que cadascú pot interpretar com vulgui (jo, però, la interpreto com a poca o nul·la comprensió de la meva necessitat, la prevenció de residus):

Estimada Sra. Rovira,

Muchas gracias por ponerse en contacto con nosotros y trasladarnos su opinión. Para Ferrero es muy importante estar al tanto de sus sugerencias para mejorar nuestros servicios y calidad.

Le informamos que todos nuestros productos, y asimismo también Kinder Sorpresa, llevan el punto verde, esto quiere decir que son materiales que se reciclan y que pagamos por ello, por lo que usted si consume un Kinder Sorpresa puede tirar el aluminio al contenedor amarillo y entra en el proceso de gestión de residuos.
Lo mismo pasa con el contenedor de las sorpresas.

Le invitamos a visitar nuestras páginas web www.ferrero.es y www.ilovekinder.com para mantenerse al día de las novedades relacionadas con nuestra empresa.

Reciba un cordial saludo
FERRERO IBÉRICA, S.A.
Servicio de Atención al Cliente

2012. Dels NI-NIs: ni estudio, ni treballo, ni tinc interès... Un camp enorme de grans necessitats i oportunitats.

Des de fa temps, i pràcticament anys, ens preocupen els nois i noies, joves, que s'han anat convertint en NI-NIs: ni estudio ni treballo. No en coneixem gaires, i no podem parlar-ne des de cap coneixement tècnic (psicològic, sociològic...), però sí des de l'experiència, des del coneixement d'algun cas molt proper. Per nosaltres, el problema no rau tant en no estudiar ni treballar (ara cada vegada més comú en l'entorn de crisi on ens trobem); el principal problema rau en la manca de motivacions o d'interessos per aprofitar el temps (viatjar i córrer món, aprendre idiomes, conèixer gent diversa i de diversos països, aprendre algun ofici, tocar algun instrument, practicar algun esport intensivament o fer un hobby concret...).

I veiem que ser NI-NI suposa un greu problema per al propi jove que tria aquesta opció (o que no tria res), però també suposa un greu problema per als pares d'aquests joves i per a la societat en general.

Des del meu punt de vista, què perden els NI-NIs? Poden estar molts anys allunyats dels estudis i de l'àmbit laboral, i sovint tenen manca de tota motivació. Perden l'hàbit del treball continu i valors com la constància, la perseverança, l'esforç i els resultats. Perden també l'oportunitat d'estudiar en els anys que els són propis i guanyen oportunitats de tenir baixa qualitat professional durant tota la vida... Entren en un cercle viciós, sovint procliu a ambients del carrer i problemàtiques derivades... Guanyen en conflictes i perden encara més la voluntat i desig d'aprendre, de manera que difícilment destacaran pel que saben fer. Perden oportunitats de reconeixement i perden, entre moltes altres coses, l'autoestima.

Què perden els seus pares? sovint esperen que retornin a la dedicació que els pertocaria per edat (estudiar o treballar), o si més no que mostrin alguna motivació (interès per un esport, per una activitat...) i mentre esperen es desesperen, ja que viuen anys i anys en la incertesa. Els pares veuen el seu fill/a perdre anys i perdre oportunitats, alhora que veuen deteriorar la relació amb el seu fill/a, així com també pot resultar afectada la relació de parella i familiar en general. Veuen també com la confiança en ells mateixos minva i com la frustració augmenta, sovint en paral·lel al seu sentiment de culpa o de responsabilitat. I en conseqüència, també la seva autoestima. Fins i tot potser en alguns casos pot conduir-los cap a l'aïllament, cap a la voluntat de viure dins el cercle més proper i sense la necessitat de compartir vivències ni de donar explicacions a tercers (familiars més indirectes, amics o coneguts...). Creixen els sentiments d'angoixa i tristor...


Finalment, què hi perd la societat? des del punt de vista dels valors, penso que l'existència de molts NI-NIs és un símptoma de gran debilitat formativa, educativa i del teixit social. Per a mi, és un trist indicador del deteriorament del capital social.
Pel que fa a pèrdues objectives, crec que amb l'augment del fenomen NI-NI la societat hi perd molt: perd joves amb potencial d'estudis i treball; perd oportunitats d'innovació i talent, així com oportunitats d'emprenedoria i de desenvolupament del país; perd capital intel·lectual i social, però també inversions directes fetes en cadascuna d'aquestes persones... i sovint guanya en frustracions personals i familiars, en conflictivitat social i en clients reals i potencials dels serveis socials. És a dir, hi perd present i futur; hi perd molt!



En aquest context, el passat octubre (de 2012) vaig traslladar la meva inquietud a la coordinadora de comunicació d'Ashoka, Sra. Conchi Gallego, ja que és una organització que impulsa els emprenedors socials i que segueixo des de fa força anys. El meu objectiu era conèixer algun emprenedor social especialitzat en la "remotivació" de NI-NIs. Per sorpresa meva, ella també ho va trobar un àmbit molt interessant d'acció, però no tenia constància de cap emprenedor social que hi treballés específicament.

Fruit d'aquestes reflexions i de la cerca que he fet moltes vegades per Internet, amb molta informació difusa i dispersa relacionada amb els NI-NIs, exposo la necessitat que detecto:

1) en primer lloc, com a pares i mares de joves NI-NIs: si fos el meu cas, jo voldria disposar d'un lloc web de referència, adreçat als pares amb joves d'aquest perfil. No voldria un lloc web més o comú, sinó EL lloc web dels NI-NIs i dels seus pares i famílies. I sí que voldria trobar-hi el següent: primerament, una actitud: l'empatia, lluny de la cerca de culpes i responsables; i després: comportaments o pautes que segueixen diferents perfils de NI-NiS, per poder veure i acceptar allò que em costa; un fòrum per exposar dubtes, inquietuds i respostes d'altres progenitors en circumstàncies similars; un lloc amb entitats de suport on adreçar-se, però ben especialitzats i coneixedors de la matèria; i possibles solucions adoptades per diferents pares (experiències personals, amb casos d'èxit i casos de fra-casos). Si fos possible, també testimonis de nois i noies que havien estat NI-NIs i que per fi han trobat la motivació necessària i han tirat endavant, tant ells com les seves famílies. I si fos possible, també amb contactes a professionals especialitzats en la matèria a qui es pogués recórrer.  Voldria trobar-hi un lloc de comprensió i d'esperança, de certesa que puc fer-hi alguna cosa i que val la pena intentar-ho.

2) en segon lloc, com a joves NI-NIs: no ho sóc i crec que em costa molt posar-me en el seu lloc; però potser si ho fos, i si els meus pares portessin un temps insistint-me que haig de fer alguna cosa i tenint molts conflictes a casa i fins i tot fora, potser voldria trobar EL lloc web per a joves com jo: un lloc amb un fòrum per exposar els meus dubtes i inquietuds, un lloc per contactar amb altres joves que hagin tingut problemàtiques similars, un espai que exposés les problemàtiques que comporta ser NI-NI a curt, mig i llarg termini; un espai per trobar opcions i possibilitats de coses a fer i de llocs on dur-les a terme... Potser intentaria trobar-hi una font de motivació o un punt o canal de contacte amb professionals experts en aquest àmbit.

I en aquest context, plantejo la proposta o oportunitat, on penso que hi ha un camp enorme per recórrer: d'una banda, en elements comunicatius (i participatius), en forma de recursos web i altres per als pares i joves; i de l'altra, en la creació de serveis efectius adreçats a la motivació i "reincorporació" dels NI-NIs en la societat: centres d'orientació per a pares i joves; centres i activitats de motivació focalitzats en aquest segment; centres de coordinació de la "reincorporació" (ex. amb convenis amb organitzacions privades on els NI-NIs hi poguessin fer pràctiques d'empresa...); centres i cursos de formació a "motivadors", és a dir, de formació de professionals que facilitaran la tasca als joves que en el moment són NI-NIs i als seus pares...

Esperem que algun emprenedor que tingui vocació social ho consideri també una necessitat i ho vegi també com una oportunitat i un nínxol de mercat, i aposti per tirar endavant aquests serveis. O bé, si coneixeu ja qui ho fa, deixeu el vostre comentari i així també em servirà a mi i a persones que hagin pensat el mateix. Gràcies!!

2012. Un cotxe pensat per viatjar amb mascotes?

El juliol de 2012 ens n'anàvem uns dies fora. Com que seríem fora força dies, volíem prendre el nostre gat, el Línux. Com fer-ho? anàvem nosaltres, els nens, l'equipatge i trastos diversos... i el gat! 

Aleshores va ser quan vaig pensar en unes boníssimes amigues nostres sempre vinculades amb entitats protectores i grans activistes en la defensa dels animals. Elles, la Merce, la Miriam i la Marie (ara  emprenedores a l'Àfrica amb feelingafrica.com), sempre feien "rescats" i sempre van amb gossos i gats amunt i avall, cap al veterinari, cap a casa, cap a un refugi... i alhora, òbviament, a casa tenen moltes mascotes: la Samira, la Mwai, la Lola... i abans també la Linda, l'Alicia... Com s'ho feien per dur les bèsties amunt i avall contínuament? sempre portaven mantes perquè el cotxe no els quedés amb tant de pèl, i també duien sempre dos bols: un pel menjar i un per l'aigua, que els posaven quan les deixaven una estoneta dins el cotxe... i duien moltes altres martingales (corretges, pinso, cotxet per transportar l'Alicia, etc.). També vaig pensar en mon germà gran i l'Eli: sempre van amb els gossos, amb el cotxe ple de pèl i sovint els fa pudor...

I en aquest context, també em va venir al cap el que havia plantejat Alfons Cornella en la presentació de Co-Society en el marc de l'Update núm. 8: Skoda i Imaginarium s'havien hibridat per un nou co-projecte / co-producte, l'Skoda Yeti Imaginarium, amb l'objectiu de fer un cotxe pensat per a les famílies. Per tant, potser al mercat també hi hauria lloc per un cotxe pensat per a persones i famíles amb mascotes??

Vaig comentar aquesta idea amb l'Enrique Rodríguez, un company que he fet mitjançant el grup de LinkedIn Infoexplorers. Li va encantar i em va animar a continuar proposant-la!! i com que l'Enrique és totalment obert de ment i de mires, una autèntica font de visualització i de coneixement, i coincidim plenament en la voluntat de transferir coneixement i idees, em vaig animar a fer més sondejos. La vaig enviar també a Alfons Cornella, qui la va trobar bona i també em va convidar a continuar treballant-hi. Posteriorment vaig enviar-la a Volkswagen, però, no vaig obtenir resposta... I com que em resulta molt difícil accedir a persones amb rellevància i decisió en el món de l'automoció, vaig pensar que era millor deixar-la directament de banda, tot esperant penjar-la un dia com avui. A veure si algun fabricant de cotxes s'anima a oferir aquest servei/disseny especialitzat. Ja no som un nínxol de mercat tan petit!

2012. La "cronogeolocalització": el geoposicionament dinàmic en el temps

Durant molt temps, fins i tot anys, vaig plantejar-me la necessitat de disposar de mapes amb els recursos vius (festes majors, aplecs, etc.). Però sobretot la necessitat de poder consultar-los dinàmicament, segons dates i mesos de l'any. El juliol de 2012 vaig enviar el meu dubte a Alfons Cornella, qui em va donar respostes i solucions immediates!:
- un exemple que ell i el seu equip van dur a terme a l'Ajuntament de Saragossa: l'agenda cultural del dia (ara no trobo l'enllaç, que aleshores jo no tenia Delicious); 
- i una persona de contacte: Marc Compte, un gran descobriment! ambientòleg especialitzat en sistemes d'informació geogràfica, havia materialitzat totalment la meva necessitat en un projecte de geoposicionament dels locals comercials a Barcelona. Ara aquest projecte ja no té consultable l'arxiu històric (les dades del passat), però la seva barra dinàmica permetia fer una magnífica comparativa. Navegar pel web d'en Marc permet descobrir un munt d'utilitats ben interessants de la georreferenciació. Amb en Marc vam plantejar possibles noms d'aquest servei, encara molt incipient. Al final em quedo amb el nom que ell va proposar: cronogeolocalització.

José Antonio Gago va afegir una altra idea: la cronogeolocalització no és més que representar cartogràficament la posició (d'una activitat o d'un bé immmoble) i el temps. És a dir, és la representació cartogràfica d'una matriu. I si se substitueix el temps per qualsevol altra ítem? ex. posició (d'activitats musicals o culturals) + estat d'ànim... o posició (d'activitats de lleure) + estat civil (single, parella, família...). També em va semblar brillant. Potser n'hi podríem dir "geolocalització matricial" o "geolocalització filtrada", on el filtre seria la barra que hauríem de moure (segons l'estat d'ànim, l'estat civil o qualsevol altre ítem). 


Més tard, el passat mes de gener (de 2013) uns amics i jo vam descobrir, per casualitat, que Google Earth havia incorporat aquest servei: el "deslizador del tiempo", en diuen! genial! i penso que molt pràctic per a l'anàlisi del territori.

 I el dubte que en el seu moment vaig plantejar a Alfons Cornella:


Bon dia Alfons,

des de fa molt temps que tinc una necessitat i no he sabut trobar l'eina. Segurament hi és, però jo no l'he trobada. Li exposo:
Antecedents. La necessitat:
com a pares, fa temps que ens movem pel territori amb els nens per anar a fer activitats;
i com a "turistes", també sempre hem anat tombant i aprofitant els recursos dels diferents llocs per complementar els nostres itineraris.
Però en totes dues ofertes (tant la lúdica-familiar com en la turística), sempre hem trobat a faltar un element comú: quines activitats "vives" hi ha en aquell lloc o zona durant aquells dies? és a dir, com a consumidors de serveis, ens encantaria compatibilitzar, per exemple, la visita a un museu o a un espai natural amb una festa major propera, un mercat d'intercanvi o una fira medieval.
Així, puc trobar a diferents pàgines web en quines dates és la festa major de cada localitat o quins dies hi ha una fira anual medieval, però no trobo enlloc la possibilitat de trobar una agenda d'activitats geolocalitzada i temporalitzada, o sigui, un mapa d'activitats dinàmic, viu, que cada dia canviï d'acord amb les entrades introduïdes (les activitats). Aquests mapes hi són pel temps, pel clima, per l'activitat geològica, i per moltíssims fenòmens atmosfèrics i ambientals... Però no els he trobat aplicats al turisme ni a les activitats humanes quotidianes o esporàdiques (tipus esdeveniments). Per exemple, un mapa amb els esdeveniments vinculats a la Innovació (TEDx, fòrum impulsa, Updates, etc.).
 
La seva opinió: què li sembla un mapa amb els "recursos vius"? i coneix alguna eina similar? i si és que no la coneix aplicada al turisme o a utilitats similars, com ho veu? li sembla una visió interessant?
Salutacions,

Núria Rovira

2012. L'smart box català (tota una realitat a fentpais.cat)

Quan vaig "detectar" aquesta necessitat coneixia el concurs "Ments obertes" (de la UOC), però no l'havia seguit gaire.  Poc després d'enviar aquest correu al diari Ara (a juliol de 2012) vaig veure que un dels finalistes del "Ments obertes" coincidia plenament amb aquesta necessitat. I ja l'havia plantejada a l'abril del mateix any!! Fantàstic! ara ja és tota una realitat que us convido a visitar i a tenir en compte: Fentpais.cat. I enhorabona als creadors de la idea i del web! (pel que fa a la proposta enviada a l'Ara, no vaig rebre resposta).


Senyors,

El meu nom és Núria Rovira i sóc una lectora esporàdica més del diari Ara.
M'adreço a vostè perquè avui se m'ha acudit una idea per la qual he pensat en l'Ara.
Primerament, li exposo la necessitat detectada: les caixes regal, opcions poc reals...
properament haig de fer un regal a uns amics que es casen, però fa molt temps que no tenim gaire contacte perquè vivim lluny i tenim poques coses en comú, així que em costa saber els seus desigs o preferències. Així, vaig pensar que el millor seria un Smart Box o alguna cosa així. El problema: aquestes caixes t'ofereixen moltes opcions, però quantes de reals? és a dir, on es troben? a tot l'Estat espanyol? i és una opció gaire real per a uns clients catalans tenir unes ofertes de restaurant o d'hotel a Sevilla per un cap de setmana? vull dir, quin és el meu radi d'influència o preferències principal? personalment, penso que per a qualsevol públic ho serà essencialment el més proper, especialment per a ofertes de restaurants o d'escapades de caps de setmana... Així, per l'Anna, que és de Girona, jo voldria triar opcions per les comarques de Girona, algunes de Lleida i Barcelona... i per a mi triaria Barcelona, Tarragona i algunes de Lleida, potser ampliat fins i tot a Girona.
Però a la pràctica, si regalem un Smart box, trobarem opcions en aquestes províncies, però en seran poques. Del total d'oportunitats de la caixa, realment en tindran un 10 o 20% que s'aproximin al seu radi d'influència o preferència; i d'aquestes, segurament estaran molt disperses pel territori i tindran pocs horaris disponibles.

La proposta d'idea: caixes regal de proximitat; experiències d'abast català (o autonòmic)
Així doncs, per què no començar una mena d'Smart Box català??? o potser fer un llançament entre Ara-Descobrir i Smart Box per posar a la venda, si més no en format digital, caixes d'experiències de només Catalunya (o d'altres comunitats autònomes, però per separat) i amb moltes opcions, però ubicades totes dins una mateixa CCAA i amb un mapa que les geolocalitzés i s'oferís la possibilitat de triar segons localització / i altres criteris posteriors???
Crec que hi ha un públic català fermament decidit a consumir productes i serveis catalans i un altre que ho faria per pragmatisme, però estic convençuda que hi hauria demanda...

M'agradaria molt conèixer la seva sincera opinió i saber si li troba interès o si coneix ja alguna iniciativa similar...

Moltes gràcies per endavant pel seu temps!

Salutacions,

Núria Rovira Costas

2012. In memoriam... necrològiques 2.0 per omplir un gran buit...

A juny de 2012 vaig tenir coneixement d'una trista notícia: s'havia mort una companya amb qui teníem moltes coses en comú: érem ambientòlogues i entre d'altres, ambdues teníem un nom molt similar. Jo sóc Núria Rovira Costas i ella era Núria Rovira Colet. 

Me'n vaig assabentar de casualitat, per un correu electrònic d'una amiga que primer havia pensat que era jo i m'ho comentava amb alleugiment... Però jo coneixia qui no era jo... Va ser molt trist. Aquella trista notícia em va connectar amb altres vivències similars i en un instant vaig donar forma a una altra necessitat, que per a mi encara no està resolta. Aleshores la vaig enviar a una redactora de El País, qui la va trobar molt interessant, però la proposta no va quallar; i fa uns dies la vaig proposar a El Periódico, qui primer van respondre amb també una valoració molt positiva, però que no va trobar el marc idoni més amunt. 

Així doncs, deixo aquí el correu que els vaig enviar, tot esperant que potser algú, algun dia, pugui trobar-la d'utilitat.

Senyors,

El meu nom és Núria Rovira i tinc 38 anys.
M'adreço a vostès per fer-los un suggeriment per al seu diari. Un cop l'hagin llegit, m'agradaria conèixer la seva opinió.

És un suggeriment poc corrent, que no sé a quina secció els l'hauria d'enviar (i per això l'envio a unes quantes), però alhora és un suggeriment d'un tema que tots hem sentit alguna vegada de prop: tracta de la mort i el poder dir adéu a persones estimades o properes, però sempre des del respecte i l'acompanyament.

Els explico els antecedents: ahir [a El País] / fa mig any [a El Periódico] es va morir una noia que coneixia i em vaig assabentar pel mail d'una amiga que havia vist la notícia a Internet. Es tractava d'una noia que no era amiga meva, ni teníem amics comuns, però sí que era coneguda i teníem coneguts comuns. Per tant, no tenia la proximitat com per donar el condol a la família, però sí que m'hagués agradat poder donar el meu pèsam d'alguna manera perquè l'havia anada tractant i era molt maca.

El mateix em va passar quan es va morir fa molts anys un noi que havia conegut i tractat molt els darrers temps, però que d'un dia per l'altre va decidir no ser-hi i es va suïcidar. Uns n'eren amics, però jo no n'era. I ell amb mi ell sempre havia estat molt proper. No vaig poder anar a l'enterro perquè me'n vaig assabentar tard i tampoc no vaig donar el condol a la família perquè ni els coneixia. Em vaig quedar amb un buit molt gran i d'alguna manera volia dir-li adéu. Finalment ho vaig aconseguir, força temps més tard, amb un acte simbòlic.

També farà uns 8 mesos es va morir la dona d'un noi amb qui havia tractat molt, però que ja feia temps que no tractava. Es va quedar vidu amb dos fills. Sovint, al Facebook, ell penjava missatges adreçats a ella o parlant d'ella i potser no era el lloc més indicat perquè molta gent ho podia veure i ho podia   banalitzar... Però estava clar que ell tenia la necessitat de parlar-hi o parlar-ne...

I en aquest context vaig pensar que potser hi hauria una solució per donar resposta a aquesta necessitat de donar el condol, és a dir, per donar resposta a persones que, com jo, érem conegudes o bé a persones que eren amigues i que no van poder anar a enterro o es van assabentar un temps més tard. També a familiars o amics que volien parlar d'aquestes persones amb altres persones a qui realment els importava i els venia de gust fer-ho...

Vaig pensar que els diaris podrien oferir un servei a les famílies major que les esqueles: seria esquela + possibilitat d'una secció digital a un lloc web i durant un termini concret. Les famílies podrien adquirir la disponibilitat, a baix cost, d'una pàgina web amb blogs / xarxes socials o eina que es considerés per dir adéu. Una mena de pàgina on l'essència fos dir adéu i dir "estem amb tu i amb vosaltres". Allà hi podria haver una alta regulació de la privacitat en funció de cercles de proximitat o de paràmetres decidits pel client ja d'entrada (una mena de xarxa social de condol). La gent podríem registrar-nos-hi i posar el nom i cognoms + el lloc i DNI + origen de la coneixença amb el defallit. I aleshores podríem entrar-hi algun missatge, amb possibilitat de tenir més o menys espai segons grau de proximitat, o de penjar-hi fotografies, dibuixos... Finalitzat el termini de publicació, el diari podria recollir-les en una mena de "diari" o de llibre i donar-los-hi imprès i en versió digital.
Seria una manera de poder dir adéu i alhora una manera que la família pogués tenir recollides totes les mostres d'afecte, i de poder veure-les i rellegir-les diverses vegades quan el dolor ja no és tan fort i s'hi comença a poder fer front...

D'altra banda, sempre s'ha dit que les pàgines de les esqueles són molt vistes i que és un servei als lectors que els diaris no volen perdre. No sé si és veritat, però si és així, els diaris també podrien posar un RSS a aquesta secció i que et puguessis subscriure a les persones que han defallit i per qui s'ha penjat esquela i si la família ho contractés, rebre també l'enllaç virtual on poder donar el condol.

M'agradaria saber la seva opinió. Ja sé que és un tema dur, però precisament els l'envio perquè penso que podria ser molt útil tant per a les famílies com per als coneguts i propers (i en el cas de la mort tots hem estat en un lloc o altre durant la vida). Concretament, per a mi fa 6 mesos, per aquesta noia que els deia al principi, ho seria... Què en pensen?

Moltes gràcies per endavant pel seu temps.

Cordialment,

Núria Rovira Costas

2011-2012. Proposant dues exposicions... algun dia veuran la llum?

L'any 2011 vaig donar forma a moltes idees disperses que tenia al cap i que feia molt temps que m'anaven i tornaven. Així, vaig plantejar dues exposicions 
- que donaven contingut propi, forma i coherència a una manera d'entendre i viure el territori. 
- que pretenien fer reflexionar i motivar l'esperit crític vers la cultura de la immediatesa, del consumisme i de l'absència de valor i de valors


Eren les exposicions: 

"paisatges del rellotge i paisatges del temps" i
"el valor del buit"


En aquest enllaç hi estan una mica més detallades, però no s'han dut a terme. Se t'acut alguna idea per a fer-ho? les trobaries interessants?
http://nuria-rovira-costas.webnode.es/fem-idees-imaginem-/exposicions/









Foto: New York, zona zero. Quin valor té aquest buit?

de 2007 a 2010, un gir en el meu focus d'interès: del territori cap al coneixement

Si bé aquest post divergeix molt de l'objecte del blog, penso que també val la pena explicar el canvi d'orientació personal que vaig viure en aquests anys: 

des de mitjans dels anys 90 vaig ser membre activa en la defensa del territori. Vaig aprendre i reflexionar molt en aquest àmbit i també vaig anar vivint en primera persona els greus efectes socials i econòmics d'un desenvolupament urbanístic salvatge. Vaig viure-ho amb molta intensitat i molta angoixa i tristor, ja que el meu entorn desapareixia ja no any rera any, sinó dia rera dia... En aquests anys d'activitat ecologista, vaig intentar aportar el meu coneixement ambiental i urbanístic, alhora que també vaig intentar potenciar la creació de nou coneixement en aquest àmbit i vaig intentar fomentar les xarxes i connexions de professionals i entitats vinculats al territori.

L'any 2008 va ser un punt d'inflexió: la crisis va arribar amb força al sector de la construcció, i tot feia preveure (com així ha estat) que continuaria. Lamentàvem molt el que venia, però alhora ens va suposar un alliberament tant físic com mental: la predació trepidant del territori s'havia acabat. Començava una nova etapa, una etapa que requeriria allò que tant havíem demandat als nostres governants: alternatives econòmiques, i que fossin alternatives (més) verdes i socialment més responsables. Alhora, coincidia amb una nova etapa per a mi que requeria conciliar la vida familiar i laboral, i per tant també requeria una actitud vitalista, positiva i allunyada de l'angoixa provocada per l'estrès derivat del creixement urbanístic (que us confirmo que existeix).

En aquest context, i fruit de la meva inquietud contínua per aprendre i per entendre processos del meu entorn, el meu focus d'atenció va poder virar: del territori cap a la innovació i el coneixement. El meu clar node de connexió entre ambdós àmbits va ser una persona: Jordi Sargatal, ex-director de la Fundació Territori i Paisatge. Amb ell havíem parlat moltíssim del territori, del paisatge, d'ocells i fauna... però també de la importància de la comunicació per traslladar missatges, de la imaginació i del seu potencial per introduir canvis... Teníem (i tenim) molts interessos comuns i ens ho passàvem fantàsticament bé fent volar la imaginació!! i en la seva actitud vital de ser "font de coneixement" em va anar actualitzant durant anys d'elements que per a mi, vistos en la distància, han estat fonamentals en la meva trajectòria professional i personal. Certament, el Jordi va ser tot un punt d'inflexió per a mi! (gràcies Jordi!). També mitjançant ell vaig tenir coneixement de l'Alfons Cornella, Infonomia, Ashoka... i parlant amb ell vaig anar deixant enrera el que havia estat la meva preocupació principal (la pèrdua del territori i del paisatge i els efectes socioeconòmics i ambientals que se'n derivaven). Així, sense adonar-me'n, vaig anar omplint el buit per un focus diferent i molt positiu: la imaginació, la innovació i el convenciment que el talent i la societat del coneixement són i seran claus pel nostre desenvolupament present i futur i pel nostre posicionament, el qual penso que ha de passar per l'emprenedoria i les empreses, alhora estretament lligades a la conservació i millora de l'entorn-sostenibilitat i la responsabilitat social.