Des de fa temps, i pràcticament anys, ens preocupen els nois i noies, joves, que s'han anat convertint en NI-NIs: ni estudio ni treballo. No en coneixem gaires, i no podem parlar-ne des de cap coneixement tècnic (psicològic, sociològic...), però sí des de l'experiència, des del coneixement d'algun cas molt proper. Per nosaltres, el problema no rau tant en no estudiar ni treballar (ara cada vegada més comú en l'entorn de crisi on ens trobem); el principal problema rau en la manca de motivacions o d'interessos per aprofitar el temps
(viatjar i córrer món, aprendre idiomes, conèixer gent diversa i de diversos països, aprendre algun ofici, tocar algun instrument, practicar algun esport intensivament o fer un hobby concret...).
I veiem que ser NI-NI suposa un greu problema per al propi jove que tria aquesta opció (o que no tria res), però també suposa un greu problema per als pares d'aquests joves i per a la societat en general.
Des del meu punt de vista, què perden els NI-NIs? Poden estar molts anys allunyats dels estudis i de l'àmbit laboral, i sovint tenen manca de tota motivació. Perden l'hàbit del treball continu i valors com la constància, la perseverança, l'esforç i els resultats. Perden també l'oportunitat d'estudiar en els anys que els són propis i guanyen oportunitats de tenir baixa qualitat professional durant tota la vida... Entren en un cercle viciós, sovint procliu a ambients del carrer i problemàtiques derivades... Guanyen en conflictes i perden encara més la voluntat i desig d'aprendre, de manera que difícilment destacaran pel que saben fer. Perden oportunitats de reconeixement i perden, entre moltes altres coses, l'autoestima.
Què perden els seus pares? sovint esperen que retornin a la dedicació que els pertocaria per edat (estudiar o treballar), o si més no que mostrin alguna motivació (interès per un esport, per una activitat...) i mentre esperen es desesperen, ja que viuen anys i anys en la incertesa. Els pares veuen el seu fill/a perdre anys i perdre oportunitats, alhora que veuen deteriorar la relació amb el seu fill/a, així com també pot resultar afectada la relació de parella i familiar en general. Veuen també com la confiança en ells mateixos minva i com la frustració augmenta, sovint en paral·lel al seu sentiment de culpa o de responsabilitat. I en conseqüència, també la seva autoestima. Fins i tot potser en alguns casos pot conduir-los cap a l'aïllament, cap a la voluntat de viure dins el cercle més proper i sense la necessitat de compartir vivències ni de donar explicacions a tercers (familiars més indirectes, amics o coneguts...). Creixen els sentiments d'angoixa i tristor...
Finalment, què hi perd la societat? des del punt de vista dels valors, penso que l'existència de molts NI-NIs és un símptoma de gran debilitat formativa, educativa i del teixit social. Per a mi, és un trist indicador del deteriorament del capital social.
Pel que fa a pèrdues objectives, crec que amb l'augment del fenomen NI-NI la societat hi perd molt: perd joves amb potencial d'estudis i treball; perd oportunitats d'innovació i talent, així com oportunitats d'emprenedoria i de desenvolupament del país; perd capital intel·lectual i social, però també inversions directes fetes en cadascuna d'aquestes persones... i sovint guanya en frustracions personals i familiars, en conflictivitat social i en clients reals i potencials dels serveis socials. És a dir, hi perd present i futur; hi perd molt!
En aquest context, el passat octubre (de 2012) vaig traslladar la meva inquietud a la coordinadora de comunicació d'Ashoka, Sra. Conchi Gallego, ja que és una organització que impulsa els emprenedors socials i que segueixo des de fa força anys. El meu objectiu era conèixer algun emprenedor social especialitzat en la "remotivació" de NI-NIs. Per sorpresa meva, ella també ho va trobar un àmbit molt interessant d'acció, però no tenia constància de cap emprenedor social que hi treballés específicament.
Fruit d'aquestes reflexions i de la cerca que he fet moltes vegades per Internet, amb molta informació difusa i dispersa relacionada amb els NI-NIs, exposo la necessitat que detecto:
1) en primer lloc, com a pares i mares de joves NI-NIs: si fos el meu cas, jo voldria disposar d'un lloc web de referència, adreçat als pares amb joves d'aquest perfil. No voldria un lloc web més o comú, sinó EL lloc web dels NI-NIs i dels seus pares i famílies. I sí que voldria trobar-hi el següent: primerament, una actitud: l'empatia, lluny de la cerca de culpes i responsables; i després: comportaments o pautes que segueixen diferents perfils de NI-NiS, per poder veure i acceptar allò que em costa; un fòrum per exposar dubtes, inquietuds i respostes d'altres progenitors en circumstàncies similars; un lloc amb entitats de suport on adreçar-se, però ben especialitzats i coneixedors de la matèria; i possibles solucions adoptades per diferents pares (experiències personals, amb casos d'èxit i casos de fra-casos). Si fos possible, també testimonis de nois i noies que havien estat NI-NIs i que per fi han trobat la motivació necessària i han tirat endavant, tant ells com les seves famílies. I si fos possible, també amb contactes a professionals especialitzats en la matèria a qui es pogués recórrer. Voldria trobar-hi un lloc de comprensió i d'esperança, de certesa que puc fer-hi alguna cosa i que val la pena intentar-ho.
2) en segon lloc, com a joves NI-NIs: no ho sóc i crec que em costa molt posar-me en el seu lloc; però potser si ho fos, i si els meus pares portessin un temps insistint-me que haig de fer alguna cosa i tenint molts conflictes a casa i fins i tot fora, potser voldria trobar EL lloc web per a joves com jo: un lloc amb un fòrum per exposar els meus dubtes i inquietuds, un lloc per contactar amb altres joves que hagin tingut problemàtiques similars, un espai que exposés les problemàtiques que comporta ser NI-NI a curt, mig i llarg termini; un espai per trobar opcions i possibilitats de coses a fer i de llocs on dur-les a terme... Potser intentaria trobar-hi una font de motivació o un punt o canal de contacte amb professionals experts en aquest àmbit.
I en aquest context, plantejo la proposta o oportunitat, on penso que hi ha un camp enorme per recórrer: d'una banda, en elements comunicatius (i participatius), en forma de recursos web i altres per als pares i joves; i de l'altra, en la creació de serveis efectius adreçats a la motivació i "reincorporació" dels NI-NIs en la societat: centres d'orientació per a pares i joves; centres i activitats de motivació focalitzats en aquest segment; centres de coordinació de la "reincorporació" (ex. amb convenis amb organitzacions privades on els NI-NIs hi poguessin fer pràctiques d'empresa...); centres i cursos de formació a "motivadors", és a dir, de formació de professionals que facilitaran la tasca als joves que en el moment són NI-NIs i als seus pares...
Esperem que algun emprenedor que tingui vocació social ho consideri també una necessitat i ho vegi també com una oportunitat i un nínxol de mercat, i aposti per tirar endavant aquests serveis. O bé, si coneixeu ja qui ho fa, deixeu el vostre comentari i així també em servirà a mi i a persones que hagin pensat el mateix. Gràcies!!
dimarts, 23 d’abril del 2013
divendres, 12 d’abril del 2013
2012. Un cotxe pensat per viatjar amb mascotes?
El juliol de 2012 ens n'anàvem uns dies fora. Com que seríem fora força dies, volíem prendre el nostre gat, el Línux. Com fer-ho? anàvem nosaltres, els nens, l'equipatge i trastos diversos... i el gat!
Aleshores va ser quan vaig pensar en unes boníssimes amigues nostres sempre vinculades amb entitats protectores i grans activistes en la defensa dels animals. Elles, la Merce, la Miriam i la Marie (ara emprenedores a l'Àfrica amb feelingafrica.com), sempre feien "rescats" i sempre van amb gossos i gats amunt i avall, cap al veterinari, cap a casa, cap a un refugi... i alhora, òbviament, a casa tenen moltes mascotes: la Samira, la Mwai, la Lola... i abans també la Linda, l'Alicia... Com s'ho feien per dur les bèsties amunt i avall contínuament? sempre portaven mantes perquè el cotxe no els quedés amb tant de pèl, i també duien sempre dos bols: un pel menjar i un per l'aigua, que els posaven quan les deixaven una estoneta dins el cotxe... i duien moltes altres martingales (corretges, pinso, cotxet per transportar l'Alicia, etc.). També vaig pensar en mon germà gran i l'Eli: sempre van amb els gossos, amb el cotxe ple de pèl i sovint els fa pudor...
I en aquest context, també em va venir al cap el que havia plantejat Alfons Cornella en la presentació de Co-Society en el marc de l'Update núm. 8: Skoda i Imaginarium s'havien hibridat per un nou co-projecte / co-producte, l'Skoda Yeti Imaginarium, amb l'objectiu de fer un cotxe pensat per a les famílies. Per tant, potser al mercat també hi hauria lloc per un cotxe pensat per a persones i famíles amb mascotes??
Vaig comentar aquesta idea amb l'Enrique Rodríguez, un company que he fet mitjançant el grup de LinkedIn Infoexplorers. Li va encantar i em va animar a continuar proposant-la!! i com que l'Enrique és totalment obert de ment i de mires, una autèntica font de visualització i de coneixement, i coincidim plenament en la voluntat de transferir coneixement i idees, em vaig animar a fer més sondejos. La vaig enviar també a Alfons Cornella, qui la va trobar bona i també em va convidar a continuar treballant-hi. Posteriorment vaig enviar-la a Volkswagen, però, no vaig obtenir resposta... I com que em resulta molt difícil accedir a persones amb rellevància i decisió en el món de l'automoció, vaig pensar que era millor deixar-la directament de banda, tot esperant penjar-la un dia com avui. A veure si algun fabricant de cotxes s'anima a oferir aquest servei/disseny especialitzat. Ja no som un nínxol de mercat tan petit!
I en aquest context, també em va venir al cap el que havia plantejat Alfons Cornella en la presentació de Co-Society en el marc de l'Update núm. 8: Skoda i Imaginarium s'havien hibridat per un nou co-projecte / co-producte, l'Skoda Yeti Imaginarium, amb l'objectiu de fer un cotxe pensat per a les famílies. Per tant, potser al mercat també hi hauria lloc per un cotxe pensat per a persones i famíles amb mascotes??
Vaig comentar aquesta idea amb l'Enrique Rodríguez, un company que he fet mitjançant el grup de LinkedIn Infoexplorers. Li va encantar i em va animar a continuar proposant-la!! i com que l'Enrique és totalment obert de ment i de mires, una autèntica font de visualització i de coneixement, i coincidim plenament en la voluntat de transferir coneixement i idees, em vaig animar a fer més sondejos. La vaig enviar també a Alfons Cornella, qui la va trobar bona i també em va convidar a continuar treballant-hi. Posteriorment vaig enviar-la a Volkswagen, però, no vaig obtenir resposta... I com que em resulta molt difícil accedir a persones amb rellevància i decisió en el món de l'automoció, vaig pensar que era millor deixar-la directament de banda, tot esperant penjar-la un dia com avui. A veure si algun fabricant de cotxes s'anima a oferir aquest servei/disseny especialitzat. Ja no som un nínxol de mercat tan petit!
dijous, 11 d’abril del 2013
2012. La "cronogeolocalització": el geoposicionament dinàmic en el temps
Durant molt temps, fins i tot anys, vaig plantejar-me la necessitat de disposar de mapes amb els recursos vius (festes majors, aplecs, etc.). Però sobretot la necessitat de poder consultar-los dinàmicament, segons dates i mesos de l'any. El juliol de 2012 vaig enviar el meu dubte a Alfons Cornella, qui em va donar respostes i solucions immediates!:
- un exemple que ell i el seu equip van dur a terme a l'Ajuntament de Saragossa: l'agenda cultural del dia (ara no trobo l'enllaç, que aleshores jo no tenia Delicious);
- i una persona de contacte: Marc Compte, un gran descobriment! ambientòleg especialitzat en sistemes d'informació geogràfica, havia materialitzat totalment la meva necessitat en un projecte de geoposicionament dels locals comercials a Barcelona. Ara aquest projecte ja no té consultable l'arxiu històric (les dades del passat), però la seva barra dinàmica permetia fer una magnífica comparativa. Navegar pel web d'en Marc permet descobrir un munt d'utilitats ben interessants de la georreferenciació. Amb en Marc vam plantejar possibles noms d'aquest servei, encara molt incipient. Al final em quedo amb el nom que ell va proposar: cronogeolocalització.
José Antonio Gago va afegir una altra idea: la cronogeolocalització no és més que representar cartogràficament la posició (d'una activitat o d'un bé immmoble) i el temps. És a dir, és la representació cartogràfica d'una matriu. I si se substitueix el temps per qualsevol altra ítem? ex. posició (d'activitats musicals o culturals) + estat d'ànim... o posició (d'activitats de lleure) + estat civil (single, parella, família...). També em va semblar brillant. Potser n'hi podríem dir "geolocalització matricial" o "geolocalització filtrada", on el filtre seria la barra que hauríem de moure (segons l'estat d'ànim, l'estat civil o qualsevol altre ítem).
Més tard, el passat mes de gener (de 2013) uns amics i jo vam descobrir, per casualitat, que Google Earth havia incorporat aquest servei: el "deslizador del tiempo", en diuen! genial! i penso que molt pràctic per a l'anàlisi del territori.
I el dubte que en el seu moment vaig plantejar a Alfons Cornella:
Bon dia Alfons,
des de fa molt temps que tinc una necessitat i no he sabut trobar l'eina. Segurament hi és, però jo no l'he trobada. Li exposo:
Antecedents. La necessitat:
com a pares, fa temps que ens movem pel territori amb els nens per anar a fer activitats;
i com a "turistes", també sempre hem anat tombant i aprofitant els recursos dels diferents llocs per complementar els nostres itineraris.
Però en totes dues ofertes (tant la lúdica-familiar com en la turística), sempre hem trobat a faltar un element comú: quines activitats "vives" hi ha en aquell lloc o zona durant aquells dies? és a dir, com a consumidors de serveis, ens encantaria compatibilitzar, per exemple, la visita a un museu o a un espai natural amb una festa major propera, un mercat d'intercanvi o una fira medieval.
Així, puc trobar a diferents pàgines web en quines dates és la festa major de cada localitat o quins dies hi ha una fira anual medieval, però no trobo enlloc la possibilitat de trobar una agenda d'activitats geolocalitzada i temporalitzada, o sigui, un mapa d'activitats dinàmic, viu, que cada dia canviï d'acord amb les entrades introduïdes (les activitats). Aquests mapes hi són pel temps, pel clima, per l'activitat geològica, i per moltíssims fenòmens atmosfèrics i ambientals... Però no els he trobat aplicats al turisme ni a les activitats humanes quotidianes o esporàdiques (tipus esdeveniments). Per exemple, un mapa amb els esdeveniments vinculats a la Innovació (TEDx, fòrum impulsa, Updates, etc.).
La seva opinió: què li sembla un mapa amb els "recursos vius"? i coneix alguna eina similar? i si és que no la coneix aplicada al turisme o a utilitats similars, com ho veu? li sembla una visió interessant?
Salutacions,
Núria Rovira
- un exemple que ell i el seu equip van dur a terme a l'Ajuntament de Saragossa: l'agenda cultural del dia (ara no trobo l'enllaç, que aleshores jo no tenia Delicious);
- i una persona de contacte: Marc Compte, un gran descobriment! ambientòleg especialitzat en sistemes d'informació geogràfica, havia materialitzat totalment la meva necessitat en un projecte de geoposicionament dels locals comercials a Barcelona. Ara aquest projecte ja no té consultable l'arxiu històric (les dades del passat), però la seva barra dinàmica permetia fer una magnífica comparativa. Navegar pel web d'en Marc permet descobrir un munt d'utilitats ben interessants de la georreferenciació. Amb en Marc vam plantejar possibles noms d'aquest servei, encara molt incipient. Al final em quedo amb el nom que ell va proposar: cronogeolocalització.
José Antonio Gago va afegir una altra idea: la cronogeolocalització no és més que representar cartogràficament la posició (d'una activitat o d'un bé immmoble) i el temps. És a dir, és la representació cartogràfica d'una matriu. I si se substitueix el temps per qualsevol altra ítem? ex. posició (d'activitats musicals o culturals) + estat d'ànim... o posició (d'activitats de lleure) + estat civil (single, parella, família...). També em va semblar brillant. Potser n'hi podríem dir "geolocalització matricial" o "geolocalització filtrada", on el filtre seria la barra que hauríem de moure (segons l'estat d'ànim, l'estat civil o qualsevol altre ítem).
Més tard, el passat mes de gener (de 2013) uns amics i jo vam descobrir, per casualitat, que Google Earth havia incorporat aquest servei: el "deslizador del tiempo", en diuen! genial! i penso que molt pràctic per a l'anàlisi del territori.
I el dubte que en el seu moment vaig plantejar a Alfons Cornella:
Bon dia Alfons,
des de fa molt temps que tinc una necessitat i no he sabut trobar l'eina. Segurament hi és, però jo no l'he trobada. Li exposo:
Antecedents. La necessitat:
com a pares, fa temps que ens movem pel territori amb els nens per anar a fer activitats;
i com a "turistes", també sempre hem anat tombant i aprofitant els recursos dels diferents llocs per complementar els nostres itineraris.
Però en totes dues ofertes (tant la lúdica-familiar com en la turística), sempre hem trobat a faltar un element comú: quines activitats "vives" hi ha en aquell lloc o zona durant aquells dies? és a dir, com a consumidors de serveis, ens encantaria compatibilitzar, per exemple, la visita a un museu o a un espai natural amb una festa major propera, un mercat d'intercanvi o una fira medieval.
Així, puc trobar a diferents pàgines web en quines dates és la festa major de cada localitat o quins dies hi ha una fira anual medieval, però no trobo enlloc la possibilitat de trobar una agenda d'activitats geolocalitzada i temporalitzada, o sigui, un mapa d'activitats dinàmic, viu, que cada dia canviï d'acord amb les entrades introduïdes (les activitats). Aquests mapes hi són pel temps, pel clima, per l'activitat geològica, i per moltíssims fenòmens atmosfèrics i ambientals... Però no els he trobat aplicats al turisme ni a les activitats humanes quotidianes o esporàdiques (tipus esdeveniments). Per exemple, un mapa amb els esdeveniments vinculats a la Innovació (TEDx, fòrum impulsa, Updates, etc.).
La seva opinió: què li sembla un mapa amb els "recursos vius"? i coneix alguna eina similar? i si és que no la coneix aplicada al turisme o a utilitats similars, com ho veu? li sembla una visió interessant?
Salutacions,
Núria Rovira
2012. L'smart box català (tota una realitat a fentpais.cat)
Quan vaig "detectar" aquesta necessitat coneixia el concurs "Ments obertes" (de la UOC), però no l'havia seguit gaire. Poc després d'enviar aquest correu al diari Ara (a juliol de 2012) vaig veure que un dels finalistes del "Ments obertes" coincidia plenament amb aquesta necessitat. I ja l'havia plantejada a l'abril del mateix any!! Fantàstic! ara ja és tota una realitat que us convido a visitar i a tenir en compte: Fentpais.cat. I enhorabona als creadors de la idea i del web! (pel que fa a la proposta enviada a l'Ara, no vaig rebre resposta).
Senyors,
El meu nom és Núria Rovira i sóc una lectora esporàdica més del diari Ara.
M'adreço a vostè perquè avui se m'ha acudit una idea per la qual he pensat en l'Ara.
Primerament, li exposo la necessitat detectada: les caixes regal, opcions poc reals...
properament haig de fer un regal a uns amics que es casen, però fa molt temps que no tenim gaire contacte perquè vivim lluny i tenim poques coses en comú, així que em costa saber els seus desigs o preferències. Així, vaig pensar que el millor seria un Smart Box o alguna cosa així. El problema: aquestes caixes t'ofereixen moltes opcions, però quantes de reals? és a dir, on es troben? a tot l'Estat espanyol? i és una opció gaire real per a uns clients catalans tenir unes ofertes de restaurant o d'hotel a Sevilla per un cap de setmana? vull dir, quin és el meu radi d'influència o preferències principal? personalment, penso que per a qualsevol públic ho serà essencialment el més proper, especialment per a ofertes de restaurants o d'escapades de caps de setmana... Així, per l'Anna, que és de Girona, jo voldria triar opcions per les comarques de Girona, algunes de Lleida i Barcelona... i per a mi triaria Barcelona, Tarragona i algunes de Lleida, potser ampliat fins i tot a Girona.
Però a la pràctica, si regalem un Smart box, trobarem opcions en aquestes províncies, però en seran poques. Del total d'oportunitats de la caixa, realment en tindran un 10 o 20% que s'aproximin al seu radi d'influència o preferència; i d'aquestes, segurament estaran molt disperses pel territori i tindran pocs horaris disponibles.
La proposta d'idea: caixes regal de proximitat; experiències d'abast català (o autonòmic)
Així doncs, per què no començar una mena d'Smart Box català??? o potser fer un llançament entre Ara-Descobrir i Smart Box per posar a la venda, si més no en format digital, caixes d'experiències de només Catalunya (o d'altres comunitats autònomes, però per separat) i amb moltes opcions, però ubicades totes dins una mateixa CCAA i amb un mapa que les geolocalitzés i s'oferís la possibilitat de triar segons localització / i altres criteris posteriors???
Crec que hi ha un públic català fermament decidit a consumir productes i serveis catalans i un altre que ho faria per pragmatisme, però estic convençuda que hi hauria demanda...
M'agradaria molt conèixer la seva sincera opinió i saber si li troba interès o si coneix ja alguna iniciativa similar...
Moltes gràcies per endavant pel seu temps!
Salutacions,
Núria Rovira Costas
Senyors,El meu nom és Núria Rovira i sóc una lectora esporàdica més del diari Ara.
M'adreço a vostè perquè avui se m'ha acudit una idea per la qual he pensat en l'Ara.
Primerament, li exposo la necessitat detectada: les caixes regal, opcions poc reals...
properament haig de fer un regal a uns amics que es casen, però fa molt temps que no tenim gaire contacte perquè vivim lluny i tenim poques coses en comú, així que em costa saber els seus desigs o preferències. Així, vaig pensar que el millor seria un Smart Box o alguna cosa així. El problema: aquestes caixes t'ofereixen moltes opcions, però quantes de reals? és a dir, on es troben? a tot l'Estat espanyol? i és una opció gaire real per a uns clients catalans tenir unes ofertes de restaurant o d'hotel a Sevilla per un cap de setmana? vull dir, quin és el meu radi d'influència o preferències principal? personalment, penso que per a qualsevol públic ho serà essencialment el més proper, especialment per a ofertes de restaurants o d'escapades de caps de setmana... Així, per l'Anna, que és de Girona, jo voldria triar opcions per les comarques de Girona, algunes de Lleida i Barcelona... i per a mi triaria Barcelona, Tarragona i algunes de Lleida, potser ampliat fins i tot a Girona.
Però a la pràctica, si regalem un Smart box, trobarem opcions en aquestes províncies, però en seran poques. Del total d'oportunitats de la caixa, realment en tindran un 10 o 20% que s'aproximin al seu radi d'influència o preferència; i d'aquestes, segurament estaran molt disperses pel territori i tindran pocs horaris disponibles.
La proposta d'idea: caixes regal de proximitat; experiències d'abast català (o autonòmic)
Així doncs, per què no començar una mena d'Smart Box català??? o potser fer un llançament entre Ara-Descobrir i Smart Box per posar a la venda, si més no en format digital, caixes d'experiències de només Catalunya (o d'altres comunitats autònomes, però per separat) i amb moltes opcions, però ubicades totes dins una mateixa CCAA i amb un mapa que les geolocalitzés i s'oferís la possibilitat de triar segons localització / i altres criteris posteriors???
Crec que hi ha un públic català fermament decidit a consumir productes i serveis catalans i un altre que ho faria per pragmatisme, però estic convençuda que hi hauria demanda...
M'agradaria molt conèixer la seva sincera opinió i saber si li troba interès o si coneix ja alguna iniciativa similar...
Moltes gràcies per endavant pel seu temps!
Salutacions,
Núria Rovira Costas
dimecres, 10 d’abril del 2013
2012. In memoriam... necrològiques 2.0 per omplir un gran buit...
A juny de 2012 vaig tenir coneixement d'una trista notícia: s'havia mort una companya amb qui teníem moltes coses en comú: érem ambientòlogues i entre d'altres, ambdues teníem un nom molt similar. Jo sóc Núria Rovira Costas i ella era Núria Rovira Colet.
Me'n vaig assabentar de casualitat, per un correu electrònic d'una amiga que primer havia pensat que era jo i m'ho comentava amb alleugiment... Però jo coneixia qui no era jo... Va ser molt trist. Aquella trista notícia em va connectar amb altres vivències similars i en un instant vaig donar forma a una altra necessitat, que per a mi encara no està resolta. Aleshores la vaig enviar a una redactora de El País, qui la va trobar molt interessant, però la proposta no va quallar; i fa uns dies la vaig proposar a El Periódico, qui primer van respondre amb també una valoració molt positiva, però que no va trobar el marc idoni més amunt.
Així doncs, deixo aquí el correu que els vaig enviar, tot esperant que potser algú, algun dia, pugui trobar-la d'utilitat.
Me'n vaig assabentar de casualitat, per un correu electrònic d'una amiga que primer havia pensat que era jo i m'ho comentava amb alleugiment... Però jo coneixia qui no era jo... Va ser molt trist. Aquella trista notícia em va connectar amb altres vivències similars i en un instant vaig donar forma a una altra necessitat, que per a mi encara no està resolta. Aleshores la vaig enviar a una redactora de El País, qui la va trobar molt interessant, però la proposta no va quallar; i fa uns dies la vaig proposar a El Periódico, qui primer van respondre amb també una valoració molt positiva, però que no va trobar el marc idoni més amunt. Així doncs, deixo aquí el correu que els vaig enviar, tot esperant que potser algú, algun dia, pugui trobar-la d'utilitat.
Senyors,
El meu nom és Núria Rovira i tinc 38 anys.
M'adreço a vostès per fer-los un suggeriment per al seu diari. Un cop l'hagin llegit, m'agradaria conèixer la seva opinió.
És un suggeriment poc corrent, que no sé a quina secció els l'hauria d'enviar (i per això l'envio a unes quantes), però alhora és un suggeriment d'un tema que tots hem sentit alguna vegada de prop: tracta de la mort i el poder dir adéu a persones estimades o properes, però sempre des del respecte i l'acompanyament.
El meu nom és Núria Rovira i tinc 38 anys.
M'adreço a vostès per fer-los un suggeriment per al seu diari. Un cop l'hagin llegit, m'agradaria conèixer la seva opinió.
És un suggeriment poc corrent, que no sé a quina secció els l'hauria d'enviar (i per això l'envio a unes quantes), però alhora és un suggeriment d'un tema que tots hem sentit alguna vegada de prop: tracta de la mort i el poder dir adéu a persones estimades o properes, però sempre des del respecte i l'acompanyament.
Els explico els antecedents: ahir [a El País] / fa mig any [a El Periódico]
es va morir una noia que coneixia i em vaig assabentar pel mail d'una amiga que
havia vist la notícia a Internet. Es tractava d'una noia que no era amiga meva,
ni teníem amics comuns, però sí que era coneguda i teníem coneguts comuns. Per
tant, no tenia la proximitat com per donar el condol a la família, però sí que
m'hagués agradat poder donar el meu pèsam d'alguna manera perquè l'havia anada
tractant i era molt maca.
El mateix em va passar quan es va morir fa molts anys un noi que havia conegut i tractat molt els darrers temps, però que d'un dia per l'altre va decidir no ser-hi i es va suïcidar. Uns n'eren amics, però jo no n'era. I ell amb mi ell sempre havia estat molt proper. No vaig poder anar a l'enterro perquè me'n vaig assabentar tard i tampoc no vaig donar el condol a la família perquè ni els coneixia. Em vaig quedar amb un buit molt gran i d'alguna manera volia dir-li adéu. Finalment ho vaig aconseguir, força temps més tard, amb un acte simbòlic.
També farà uns 8 mesos es va morir la dona d'un noi amb qui havia tractat molt, però que ja feia temps que no tractava. Es va quedar vidu amb dos fills. Sovint, al Facebook, ell penjava missatges adreçats a ella o parlant d'ella i potser no era el lloc més indicat perquè molta gent ho podia veure i ho podia banalitzar... Però estava clar que ell tenia la necessitat de parlar-hi o parlar-ne...
I en aquest context vaig pensar que potser hi hauria una solució per donar resposta a aquesta necessitat de donar el condol, és a dir, per donar resposta a persones que, com jo, érem conegudes o bé a persones que eren amigues i que no van poder anar a enterro o es van assabentar un temps més tard. També a familiars o amics que volien parlar d'aquestes persones amb altres persones a qui realment els importava i els venia de gust fer-ho...
Vaig pensar que els diaris podrien oferir un servei a les famílies major que les esqueles: seria esquela + possibilitat d'una secció digital a un lloc web i durant un termini concret. Les famílies podrien adquirir la disponibilitat, a baix cost, d'una pàgina web amb blogs / xarxes socials o eina que es considerés per dir adéu. Una mena de pàgina on l'essència fos dir adéu i dir "estem amb tu i amb vosaltres". Allà hi podria haver una alta regulació de la privacitat en funció de cercles de proximitat o de paràmetres decidits pel client ja d'entrada (una mena de xarxa social de condol). La gent podríem registrar-nos-hi i posar el nom i cognoms + el lloc i DNI + origen de la coneixença amb el defallit. I aleshores podríem entrar-hi algun missatge, amb possibilitat de tenir més o menys espai segons grau de proximitat, o de penjar-hi fotografies, dibuixos... Finalitzat el termini de publicació, el diari podria recollir-les en una mena de "diari" o de llibre i donar-los-hi imprès i en versió digital.
Seria una manera de poder dir adéu i alhora una manera que la família pogués tenir recollides totes les mostres d'afecte, i de poder veure-les i rellegir-les diverses vegades quan el dolor ja no és tan fort i s'hi comença a poder fer front...
D'altra banda, sempre s'ha dit que les pàgines de les esqueles són molt vistes i que és un servei als lectors que els diaris no volen perdre. No sé si és veritat, però si és així, els diaris també podrien posar un RSS a aquesta secció i que et puguessis subscriure a les persones que han defallit i per qui s'ha penjat esquela i si la família ho contractés, rebre també l'enllaç virtual on poder donar el condol.
M'agradaria saber la seva opinió. Ja sé que és un tema dur, però precisament els l'envio perquè penso que podria ser molt útil tant per a les famílies com per als coneguts i propers (i en el cas de la mort tots hem estat en un lloc o altre durant la vida). Concretament, per a mi fa 6 mesos, per aquesta noia que els deia al principi, ho seria... Què en pensen?
El mateix em va passar quan es va morir fa molts anys un noi que havia conegut i tractat molt els darrers temps, però que d'un dia per l'altre va decidir no ser-hi i es va suïcidar. Uns n'eren amics, però jo no n'era. I ell amb mi ell sempre havia estat molt proper. No vaig poder anar a l'enterro perquè me'n vaig assabentar tard i tampoc no vaig donar el condol a la família perquè ni els coneixia. Em vaig quedar amb un buit molt gran i d'alguna manera volia dir-li adéu. Finalment ho vaig aconseguir, força temps més tard, amb un acte simbòlic.
També farà uns 8 mesos es va morir la dona d'un noi amb qui havia tractat molt, però que ja feia temps que no tractava. Es va quedar vidu amb dos fills. Sovint, al Facebook, ell penjava missatges adreçats a ella o parlant d'ella i potser no era el lloc més indicat perquè molta gent ho podia veure i ho podia banalitzar... Però estava clar que ell tenia la necessitat de parlar-hi o parlar-ne...
I en aquest context vaig pensar que potser hi hauria una solució per donar resposta a aquesta necessitat de donar el condol, és a dir, per donar resposta a persones que, com jo, érem conegudes o bé a persones que eren amigues i que no van poder anar a enterro o es van assabentar un temps més tard. També a familiars o amics que volien parlar d'aquestes persones amb altres persones a qui realment els importava i els venia de gust fer-ho...
Vaig pensar que els diaris podrien oferir un servei a les famílies major que les esqueles: seria esquela + possibilitat d'una secció digital a un lloc web i durant un termini concret. Les famílies podrien adquirir la disponibilitat, a baix cost, d'una pàgina web amb blogs / xarxes socials o eina que es considerés per dir adéu. Una mena de pàgina on l'essència fos dir adéu i dir "estem amb tu i amb vosaltres". Allà hi podria haver una alta regulació de la privacitat en funció de cercles de proximitat o de paràmetres decidits pel client ja d'entrada (una mena de xarxa social de condol). La gent podríem registrar-nos-hi i posar el nom i cognoms + el lloc i DNI + origen de la coneixença amb el defallit. I aleshores podríem entrar-hi algun missatge, amb possibilitat de tenir més o menys espai segons grau de proximitat, o de penjar-hi fotografies, dibuixos... Finalitzat el termini de publicació, el diari podria recollir-les en una mena de "diari" o de llibre i donar-los-hi imprès i en versió digital.
Seria una manera de poder dir adéu i alhora una manera que la família pogués tenir recollides totes les mostres d'afecte, i de poder veure-les i rellegir-les diverses vegades quan el dolor ja no és tan fort i s'hi comença a poder fer front...
D'altra banda, sempre s'ha dit que les pàgines de les esqueles són molt vistes i que és un servei als lectors que els diaris no volen perdre. No sé si és veritat, però si és així, els diaris també podrien posar un RSS a aquesta secció i que et puguessis subscriure a les persones que han defallit i per qui s'ha penjat esquela i si la família ho contractés, rebre també l'enllaç virtual on poder donar el condol.
M'agradaria saber la seva opinió. Ja sé que és un tema dur, però precisament els l'envio perquè penso que podria ser molt útil tant per a les famílies com per als coneguts i propers (i en el cas de la mort tots hem estat en un lloc o altre durant la vida). Concretament, per a mi fa 6 mesos, per aquesta noia que els deia al principi, ho seria... Què en pensen?
Moltes gràcies per endavant pel seu temps.
Cordialment,
Núria Rovira Costas
2011-2012. Proposant dues exposicions... algun dia veuran la llum?
L'any 2011 vaig donar forma a moltes idees disperses que tenia al cap i que feia molt temps que m'anaven i tornaven. Així, vaig plantejar dues exposicions
- que donaven contingut propi, forma i coherència a una manera d'entendre i viure el territori.
- que pretenien fer reflexionar i motivar l'esperit crític vers la cultura de la immediatesa, del consumisme i de l'absència de valor i de valors
Eren les exposicions:
"paisatges del rellotge i paisatges del temps" i
"el valor del buit"
En aquest enllaç hi estan una mica més detallades, però no s'han dut a terme. Se t'acut alguna idea per a fer-ho? les trobaries interessants?
http://nuria-rovira-costas.webnode.es/fem-idees-imaginem-/exposicions/
Foto: New York, zona zero. Quin valor té aquest buit?
- que donaven contingut propi, forma i coherència a una manera d'entendre i viure el territori.
- que pretenien fer reflexionar i motivar l'esperit crític vers la cultura de la immediatesa, del consumisme i de l'absència de valor i de valors
Eren les exposicions:
"paisatges del rellotge i paisatges del temps" i
"el valor del buit"
En aquest enllaç hi estan una mica més detallades, però no s'han dut a terme. Se t'acut alguna idea per a fer-ho? les trobaries interessants?
http://nuria-rovira-costas.webnode.es/fem-idees-imaginem-/exposicions/
Foto: New York, zona zero. Quin valor té aquest buit?
dimecres, 3 d’abril del 2013
de 2007 a 2010, un gir en el meu focus d'interès: del territori cap al coneixement
Si bé aquest post divergeix molt de l'objecte del blog, penso que també val la pena explicar el canvi d'orientació personal que vaig viure en aquests anys:
des de mitjans dels anys 90 vaig ser membre activa en la defensa del territori. Vaig aprendre i reflexionar molt en aquest àmbit i també vaig anar vivint en primera persona els greus efectes socials i econòmics d'un desenvolupament urbanístic salvatge. Vaig viure-ho amb molta intensitat i molta angoixa i tristor, ja que el meu entorn desapareixia ja no any rera any, sinó dia rera dia... En aquests anys d'activitat ecologista, vaig intentar aportar el meu coneixement ambiental i urbanístic, alhora que també vaig intentar potenciar la creació de nou coneixement en aquest àmbit i vaig intentar fomentar les xarxes i connexions de professionals i entitats vinculats al territori.
L'any 2008 va ser un punt d'inflexió: la crisis va arribar amb força al sector de la construcció, i tot feia preveure (com així ha estat) que continuaria. Lamentàvem molt el que venia, però alhora ens va suposar un alliberament tant físic com mental: la predació trepidant del territori s'havia acabat. Començava una nova etapa, una etapa que requeriria allò que tant havíem demandat als nostres governants: alternatives econòmiques, i que fossin alternatives (més) verdes i socialment més responsables. Alhora, coincidia amb una nova etapa per a mi que requeria conciliar la vida familiar i laboral, i per tant també requeria una actitud vitalista, positiva i allunyada de l'angoixa provocada per l'estrès derivat del creixement urbanístic (que us confirmo que existeix).
En aquest context, i fruit de la meva inquietud contínua per aprendre i per entendre processos del meu entorn, el meu focus d'atenció va poder virar: del territori cap a la innovació i el coneixement. El meu clar node de connexió entre ambdós àmbits va ser una persona: Jordi Sargatal, ex-director de la Fundació Territori i Paisatge. Amb ell havíem parlat moltíssim del territori, del paisatge, d'ocells i fauna... però també de la importància de la comunicació per traslladar missatges, de la imaginació i del seu potencial per introduir canvis... Teníem (i tenim) molts interessos comuns i ens ho passàvem fantàsticament bé fent volar la imaginació!! i en la seva actitud vital de ser "font de coneixement" em va anar actualitzant durant anys d'elements que per a mi, vistos en la distància, han estat fonamentals en la meva trajectòria professional i personal. Certament, el Jordi va ser tot un punt d'inflexió per a mi! (gràcies Jordi!). També mitjançant ell vaig tenir coneixement de l'Alfons Cornella, Infonomia, Ashoka... i parlant amb ell vaig anar deixant enrera el que havia estat la meva preocupació principal (la pèrdua del territori i del paisatge i els efectes socioeconòmics i ambientals que se'n derivaven). Així, sense adonar-me'n, vaig anar omplint el buit per un focus diferent i molt positiu: la imaginació, la innovació i el convenciment que el talent i la societat del coneixement són i seran claus pel nostre desenvolupament present i futur i pel nostre posicionament, el qual penso que ha de passar per l'emprenedoria i les empreses, alhora estretament lligades a la conservació i millora de l'entorn-sostenibilitat i la responsabilitat social.
des de mitjans dels anys 90 vaig ser membre activa en la defensa del territori. Vaig aprendre i reflexionar molt en aquest àmbit i també vaig anar vivint en primera persona els greus efectes socials i econòmics d'un desenvolupament urbanístic salvatge. Vaig viure-ho amb molta intensitat i molta angoixa i tristor, ja que el meu entorn desapareixia ja no any rera any, sinó dia rera dia... En aquests anys d'activitat ecologista, vaig intentar aportar el meu coneixement ambiental i urbanístic, alhora que també vaig intentar potenciar la creació de nou coneixement en aquest àmbit i vaig intentar fomentar les xarxes i connexions de professionals i entitats vinculats al territori.
L'any 2008 va ser un punt d'inflexió: la crisis va arribar amb força al sector de la construcció, i tot feia preveure (com així ha estat) que continuaria. Lamentàvem molt el que venia, però alhora ens va suposar un alliberament tant físic com mental: la predació trepidant del territori s'havia acabat. Començava una nova etapa, una etapa que requeriria allò que tant havíem demandat als nostres governants: alternatives econòmiques, i que fossin alternatives (més) verdes i socialment més responsables. Alhora, coincidia amb una nova etapa per a mi que requeria conciliar la vida familiar i laboral, i per tant també requeria una actitud vitalista, positiva i allunyada de l'angoixa provocada per l'estrès derivat del creixement urbanístic (que us confirmo que existeix).
En aquest context, i fruit de la meva inquietud contínua per aprendre i per entendre processos del meu entorn, el meu focus d'atenció va poder virar: del territori cap a la innovació i el coneixement. El meu clar node de connexió entre ambdós àmbits va ser una persona: Jordi Sargatal, ex-director de la Fundació Territori i Paisatge. Amb ell havíem parlat moltíssim del territori, del paisatge, d'ocells i fauna... però també de la importància de la comunicació per traslladar missatges, de la imaginació i del seu potencial per introduir canvis... Teníem (i tenim) molts interessos comuns i ens ho passàvem fantàsticament bé fent volar la imaginació!! i en la seva actitud vital de ser "font de coneixement" em va anar actualitzant durant anys d'elements que per a mi, vistos en la distància, han estat fonamentals en la meva trajectòria professional i personal. Certament, el Jordi va ser tot un punt d'inflexió per a mi! (gràcies Jordi!). També mitjançant ell vaig tenir coneixement de l'Alfons Cornella, Infonomia, Ashoka... i parlant amb ell vaig anar deixant enrera el que havia estat la meva preocupació principal (la pèrdua del territori i del paisatge i els efectes socioeconòmics i ambientals que se'n derivaven). Així, sense adonar-me'n, vaig anar omplint el buit per un focus diferent i molt positiu: la imaginació, la innovació i el convenciment que el talent i la societat del coneixement són i seran claus pel nostre desenvolupament present i futur i pel nostre posicionament, el qual penso que ha de passar per l'emprenedoria i les empreses, alhora estretament lligades a la conservació i millora de l'entorn-sostenibilitat i la responsabilitat social.
2003-2007. El mòbil: una eina per a la seguretat ciutadana
L'any 2003 em va venir al cap una idea senzilla: per què no desenvolupar algun sistema de seguretat i de millora de la percepció de la seguretat que es basés en els telèfons mòbils?
Vaig tenir la idea en ment molt temps, i vaig desenvolupar-la àmpliament i la vaig enviar al més inimaginable espectre de persones i institucions. Vaig obtenir diverses respostes, habitualment basades en el silenci o en la infravaloració i desestimació d'entrada, fins que l'any 2006 vaig enviar-la a Alfons Cornella, director d'Infonomia, web i xarxa que feia poc que jo coneixia i que m'havia captivat. La meva sorpresa va ser majúscula quan primerament vaig obtenir una resposta interessada per la idea, i després van publicar-la, l'any 2007, a la revista IF núm. 50, a una nova secció titulada "borsa d'idees" (actualment encara consultable on-line). Aquella publicació em va permetre contactar amb Ramon Moles, director de l'Escola de Prevenció i Seguretat Integral de la UAB. Vaig entrevistar-me amb ell i vaig explicar-li les vicissituds de la idea que jo proposava, i el rosari de persones i accions que havia dut a terme per únicament saber si era esbojarrada o podia tenir interès per alguna empresa de telefonia mòbil. Ell va ser qui finalment em va fer desistir de noves gestions: vaig aclarir que el RACC ja havia començat oferir un servei similar al jo proposava (un autolocalitzador voluntari vinculat a la localització del mòbil) i que el servei complementari que jo també proposava (una centraleta d'atenció a trucades per donar conversa i reduir la percepció d'inseguretat) era molt costós.
En resum: que vaig estar uns 4 anys convençuda de l'oportunitat que oferien els mòbils en la seguretat ciutadana, i no anava pas desencaminada, però fins trobar l'Alfons Cornella no havia estat capaç de trobar algú amb escolta activa, ment oberta, capacitat de valoració i d'enllaç o connexió amb persones especialitzades del sector... Va ser un camí tortuós amb un resultat a priori poc motivador (ja existia un servei similar, però diferent de com jo el plantejava, i la part que per a mi era molt important era molt costosa). En canvi, no ho vaig viure com un fracàs o frustració, sinó amb l'alegria immensa d'haver trobat el receptor idoni, una diana (Alfons Cornella i Infonomia, que alhora em van derivar a Ramon Moles), i d'haver obtingut l'interès per part d'una opinió tècnica de pes i d'haver obtingut la seva resposta argumentada. Ara sí que veia sentit a la resposta!!! no era pas una resposta procedent del silenci, la desestimació per menyspreu o per desídia, sinó una resposta de valor, justificada tècnicament i amb arguments sòlids.
Actualització de 2017:
De tota manera, penso que el temps ens ha donat la raó a les dones, que tenim aquesta necessitat. I els Sanfermines de 2017 vaig descobrir una app que ho feia realitat: Alert Corps. Ara, però, cal una app que no només millori la seguretat (i la localització), sinó també la percepció. Per què no una app col·laborativa on les persones que tinguem aquesta necessitat en un moment concret puguem trucar d'altres que estan disponibles?
Vaig tenir la idea en ment molt temps, i vaig desenvolupar-la àmpliament i la vaig enviar al més inimaginable espectre de persones i institucions. Vaig obtenir diverses respostes, habitualment basades en el silenci o en la infravaloració i desestimació d'entrada, fins que l'any 2006 vaig enviar-la a Alfons Cornella, director d'Infonomia, web i xarxa que feia poc que jo coneixia i que m'havia captivat. La meva sorpresa va ser majúscula quan primerament vaig obtenir una resposta interessada per la idea, i després van publicar-la, l'any 2007, a la revista IF núm. 50, a una nova secció titulada "borsa d'idees" (actualment encara consultable on-line). Aquella publicació em va permetre contactar amb Ramon Moles, director de l'Escola de Prevenció i Seguretat Integral de la UAB. Vaig entrevistar-me amb ell i vaig explicar-li les vicissituds de la idea que jo proposava, i el rosari de persones i accions que havia dut a terme per únicament saber si era esbojarrada o podia tenir interès per alguna empresa de telefonia mòbil. Ell va ser qui finalment em va fer desistir de noves gestions: vaig aclarir que el RACC ja havia començat oferir un servei similar al jo proposava (un autolocalitzador voluntari vinculat a la localització del mòbil) i que el servei complementari que jo també proposava (una centraleta d'atenció a trucades per donar conversa i reduir la percepció d'inseguretat) era molt costós.En resum: que vaig estar uns 4 anys convençuda de l'oportunitat que oferien els mòbils en la seguretat ciutadana, i no anava pas desencaminada, però fins trobar l'Alfons Cornella no havia estat capaç de trobar algú amb escolta activa, ment oberta, capacitat de valoració i d'enllaç o connexió amb persones especialitzades del sector... Va ser un camí tortuós amb un resultat a priori poc motivador (ja existia un servei similar, però diferent de com jo el plantejava, i la part que per a mi era molt important era molt costosa). En canvi, no ho vaig viure com un fracàs o frustració, sinó amb l'alegria immensa d'haver trobat el receptor idoni, una diana (Alfons Cornella i Infonomia, que alhora em van derivar a Ramon Moles), i d'haver obtingut l'interès per part d'una opinió tècnica de pes i d'haver obtingut la seva resposta argumentada. Ara sí que veia sentit a la resposta!!! no era pas una resposta procedent del silenci, la desestimació per menyspreu o per desídia, sinó una resposta de valor, justificada tècnicament i amb arguments sòlids.
Actualització de 2017:
De tota manera, penso que el temps ens ha donat la raó a les dones, que tenim aquesta necessitat. I els Sanfermines de 2017 vaig descobrir una app que ho feia realitat: Alert Corps. Ara, però, cal una app que no només millori la seguretat (i la localització), sinó també la percepció. Per què no una app col·laborativa on les persones que tinguem aquesta necessitat en un moment concret puguem trucar d'altres que estan disponibles?
dimarts, 2 d’abril del 2013
2011. Per LinkedIn i EyeOS. Habilitats: què sé fer?
2011. Necessitat-suggeriment que vaig enviar a LinkedIn a mitjan 2011. Una secció o xarxa social de coneixements pràctics (què sé fer?). No vaig obtenir resposta i a finals d'any vaig enviar-la també a EyeOS. Ells sí que van respondre! (si bé no estava en el seu roadmap, van respondre!). I a finals d'any vaig descobrir que el LinkedIn havia incorporat la versió beta de la seva secció "skills and abilities" que responia perfectament al que els plantejava i que també havia enviat a EyeOS.
Bon dia,
El meu nom és Núria Rovira. Sóc tècnica de medi ambient, és a dir, totalment aliena al seu món (únicament usuària del núvol gratuït), però vaig veure un 30 minuts on vaig descobrir EyeOs i m'adreço a vosaltres per plantejar-vos un suggeriment que potser podria resultar-vos d'utilitat (disculpeu que us tutegi, però he vist el vostre web i m'ha semblat que sou molt joves i oberts). Entro en matèria:
Des q vaig conèixer LinkedIn em ronda pel cap una necessitat per la qual jo encara no he trobat resposta. Us exposo:
sovint em pregunto... ¿Què sé fer? Sóc tècnica de medi ambient, però en aquest àmbit sóc molt generalista i gens especialitzada en cap camp perquè així m'ho ha demanat la feina. En canvi, sé que tinc les següents habilitats: una gran capacitat de síntesi, de detecció d'idees o destacats, d'estructuració de la informació (siguin continguts d'un text, organització de l'arxiu de la Unitat, elaboració d'esquemes, etc.), de redacció i de comunicació escrita.
D'altra banda, per exemple, ma mare es troba que a casa seva està buscant una senyora de fer feines que també sàpiga cuinar i no en troba. És a dir, cerca qui sap fer això?
I d'aquí m'ha anat sorgint el següent plantejament:
potser el meu perfil podria interessar a algú no pas pel que he estudiat, sinó pel que sé fer o per les habilitats que tinc;
potser ma mare podria trobar algú pel que sap fer (com cuinar) i no pas pel que ha estudiat o pel perfil que tingui entrat (senyora de fer feines? assistenta de la llar? no sé com figuraria al Linkedin)...
potser hi haurà un naturalista excel·lent fotògraf de natura que coneixerà els millors racons de la demarcació de Tarragona per fotografiar-la i per promocionar-ne el turisme rural, i potser serà un biòleg, però també podria ser que fos simplement un jove pagès de Marçà o de la Fatarella...
Per tant, el dubte és: com enllaçar el que un sap fer molt bé, el que altres saben fer molt bé i el món professional? Penso que seria útil un LinkedIn que incorporés una secció d'habilitats, destreses o àrees d'expertesa i que es pugués trobar un perfil en funció dels coneixements d'una persona, però no necessàriament adquirits mitjançant formació reglada, sinó coneixements i habilitats adquirides en tota la seva vida, especialment aquells on destaqui. Vaig enviar el suggeriment a Linkedin, però no n'he rebut resposta... Personalment, crec que és una bona idea, però no n'estic segura perquè encara no l'he trobada a les xarxes i em sobta.
D'altra banda, sé que jo no la tiraré endavant perquè el meu objectiu, ara com ara, no és muntar una empresa, i menys d'un tema que desconec per complet.
Com que vaig veure-us al 30 minuts, he pensat que potser us interessaria la idea, o bé que podríeu dir-me què en penseu des d'una òptica ben coneixedora del tema i sincera (si veieu que no té cap sortida), o bé que potser sabreu a qui li podria interessar.
Us envio aquest correu simplement perquè crec que és una necessitat de la xarxa encara no coberta i penso que, si és així, potser és una oportunitat.
Us agraeixo molt el temps que heu dedicat a aquesta reflexió, que és un dels béns avui més preuats. Certament, moltes gràcies!!! m'agradarà, si us és possible, conèixer la vostra opinió.
Salutacions,
Núria Rovira
Bon dia,
El meu nom és Núria Rovira. Sóc tècnica de medi ambient, és a dir, totalment aliena al seu món (únicament usuària del núvol gratuït), però vaig veure un 30 minuts on vaig descobrir EyeOs i m'adreço a vosaltres per plantejar-vos un suggeriment que potser podria resultar-vos d'utilitat (disculpeu que us tutegi, però he vist el vostre web i m'ha semblat que sou molt joves i oberts). Entro en matèria:
Des q vaig conèixer LinkedIn em ronda pel cap una necessitat per la qual jo encara no he trobat resposta. Us exposo:
sovint em pregunto... ¿Què sé fer? Sóc tècnica de medi ambient, però en aquest àmbit sóc molt generalista i gens especialitzada en cap camp perquè així m'ho ha demanat la feina. En canvi, sé que tinc les següents habilitats: una gran capacitat de síntesi, de detecció d'idees o destacats, d'estructuració de la informació (siguin continguts d'un text, organització de l'arxiu de la Unitat, elaboració d'esquemes, etc.), de redacció i de comunicació escrita.
D'altra banda, per exemple, ma mare es troba que a casa seva està buscant una senyora de fer feines que també sàpiga cuinar i no en troba. És a dir, cerca qui sap fer això?
I d'aquí m'ha anat sorgint el següent plantejament:
potser el meu perfil podria interessar a algú no pas pel que he estudiat, sinó pel que sé fer o per les habilitats que tinc;
potser ma mare podria trobar algú pel que sap fer (com cuinar) i no pas pel que ha estudiat o pel perfil que tingui entrat (senyora de fer feines? assistenta de la llar? no sé com figuraria al Linkedin)...
potser hi haurà un naturalista excel·lent fotògraf de natura que coneixerà els millors racons de la demarcació de Tarragona per fotografiar-la i per promocionar-ne el turisme rural, i potser serà un biòleg, però també podria ser que fos simplement un jove pagès de Marçà o de la Fatarella...
Per tant, el dubte és: com enllaçar el que un sap fer molt bé, el que altres saben fer molt bé i el món professional? Penso que seria útil un LinkedIn que incorporés una secció d'habilitats, destreses o àrees d'expertesa i que es pugués trobar un perfil en funció dels coneixements d'una persona, però no necessàriament adquirits mitjançant formació reglada, sinó coneixements i habilitats adquirides en tota la seva vida, especialment aquells on destaqui. Vaig enviar el suggeriment a Linkedin, però no n'he rebut resposta... Personalment, crec que és una bona idea, però no n'estic segura perquè encara no l'he trobada a les xarxes i em sobta.
D'altra banda, sé que jo no la tiraré endavant perquè el meu objectiu, ara com ara, no és muntar una empresa, i menys d'un tema que desconec per complet.
Com que vaig veure-us al 30 minuts, he pensat que potser us interessaria la idea, o bé que podríeu dir-me què en penseu des d'una òptica ben coneixedora del tema i sincera (si veieu que no té cap sortida), o bé que potser sabreu a qui li podria interessar.
Us envio aquest correu simplement perquè crec que és una necessitat de la xarxa encara no coberta i penso que, si és així, potser és una oportunitat.
Us agraeixo molt el temps que heu dedicat a aquesta reflexió, que és un dels béns avui més preuats. Certament, moltes gràcies!!! m'agradarà, si us és possible, conèixer la vostra opinió.
Salutacions,
Núria Rovira
2011-2012. Per Lékué: kit de pícnic, filosofia, envalatges, "naming", thermomix i contenidors
+ suggeriments enviats a Lékué entre novembre de 2011 i març de 2012 (José Antonio Gago, aleshores director d'I+D), amb també bona acollida, amb diferents graus d'interès per a ells, però amb resposta!!
Bon dia José Antonio,
Un cop més, m'adreço a vosaltres per fer-vos uns suggeriments:
1) per què no fer un kit de picnic Lékué???
I per què fer-lo? bé, no sé si és ampliable a moltes generacions, però crec que els que som fills de la transició o de principis de la democràcia som fills d'una generació força austera, però una generació que començava a obrir-se, a tenir menys fills (però encara nombrosos, entre 3 i 5), a estar motoritzats (amb un 600 i altres), a tenir una mica més de temps lliure (els diumenges) i a gaudir una mica més d'aquest temps lliure, tant en família com amb els amics i els seus fills. I una de les activitats que podien fer era anar de picnic. Hi anàvem per menjar la mona, però també molts altres dies.
Doncs bé: els fills d'aquesta generació tenim un record fantàstic d'aquells dies. Un record d'aquelles maletes de vímet amb tot de plats, gots, coberts i magnífics altres petits tresors a dins que només apareixien quan anàvem de picnic! i també records genials d'aquelles carmanyoles metàl·liques que eren de 3 pisos! En tenir la nostra primera filla vam comentar amb els amics més propers que volíem tenir un kit de pícnic com els de quan érem petits i diverses parelles van dir que ells també. Casualment, mentre el buscàvem, va sortir una oferta a la Vanguardia i el vam adquirir:
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2010/06/21/pagina-6/82322717/pdf.html?search=quiosc
El millor de tot és que ens encanta anar de pícnic, encara que no hi anem sovint, i que els nostres fills també ho viuen amb una enorme il·lusió. Fins i tot tenim un kit de pícnic de joguina i fem pícnics a casa. I hi ha molts altres nens que veiem que també ho fan.
En aquest context, penso que Lékué podria fer un kit de pícnic contingut dins una petita motxilleta (una intersecció amb alguna empresa d'un altre sector?) o contingut dins un "tupper" més gran, de manera que fos una mena de joc de nines russes, on s'anessin traient les diferents peces i cadascuna revisqués la il·lusió de nens en els adults i que generés la sensació de panera dels tresors entre els més petits. Fins i tot potser es podria oferir l'opció d'acompanyar el kit adult amb un kit de joguina per un preu més alt, però menor que per separat... Personalment, m'imagino un kit Lékué amb molt de color, viu i atractiu, modern i alhora connector amb el passat recent... Un kit amb un nom tipus "Píknik", en referència a la K que penso que identifica molt Lékué, així com l'accent (o com a mínim per a mi). O bé un nom tipus "revival", que també connectaria molt amb el contingut
Penso que és un producte gens desenvolupat avui dia, o si més no no en tinc constància (segurament en el món de muntanya sí, però no per a la majoria de la gent, que fem excursionetes però que no volem ser ni volem sembalr professionals!). A més, és un producte que potser ara podria connectar amb un públic creixent, ja que amb la crisi les butxaques s'estan veient força limitades i cada vegada tenim més amics que surten més d'excursió perquè són activitats de franc per fer en família...
2) En venir-me aquesta idea al cap, també vaig pensar en un altre suggeriment a fer-vos. (...) Stephen Covey, gurú en la gestió del temps, recomana intentar sumar o integrar les activitats dels diferents rols que una persona pot tenir (progenitor - professional - lleure - aprenedor...). Així, per ex., fer un viatge de feina potser podia compaginar-se amb aprofitar el temps de viatge per formar-se i les estones mortes a l'hotel per fer salut. O bé, per ex., fer una excursió en família podia ser entès com una excursió-esport-salut-lleure i com un espai i experiències per a formar-educar els fills, així com per un temps per millorar la qualitat en la feina perquè et desestressaves...
Ara ja vaig a la qüestió que afectaria a Lékué i que potser ja ho feu: potser podríeu concebre línies de productes adreçades a integrar diversos rols en un (o vendre els vostres productes implícitament amb aquest valor afegit). Un exemple podria ser el kit de picnic: família-esport-salut-lleure-formació... O també el vostre estoig de vapor: alimentació-salut, família-feina o feina-lleure (perquè permet cuinar ràpid i tenir més temps per a la família o per a lleure...).
3) Comentant amb companyes de feina la vostra bona acollida d'idees, en van proposar dues que també em van semblar molt interessants:
- de S.A.: una tapa transparent per a posar damunt les receptes de cuina, perquè no s'embruti el paper (o fins i tot l'applet o l'ordinador portàtil!). La Thermomix les dóna amb els seus llibres de receptaris.
- les caixes de cartró envalatges dels productes podrien tenir una altra utilitat: per ex., deia la M.C., que per dins portessin el dibuix d'una casa de nines, sense colorejar, i que simplement es pogués retallar, pintar i muntar pel revers. Moltes nenes les aprofitarien. O bé que portessin el dibuix d'un cotxe. O fins i tot, penso que també podrien portar, dins el propi revers, una recepta de cuina Lékué.
4) potser podríeu posar noms als vostres estris de cuina???... És que quan en parlem a la feina o ara en aquest sopar que vaig tenir tots ens hi referíem com "allò tapat per cuinar al vapor... allò que cuina com el papillot... allò verd / taronja que va bé per fer les verduretes...".
5) una cabòria més que m'ha passat pel cap: tenim la Thermomix i no la fem servir gaire perquè és força aparatosa i ens fa mandra treure-la. Sempre penso és un aparell que té alguna àrea de millora: la capacitat (només és per unes 4 persones com a molt), el disseny de tota ella i dels seus complements per cuinar al vapor. En canvi, té el gran valor que ho fa gairebé tot i que no s'espatlla. Potser els podríeu aportar valor afegit en el disseny!
6) Aprofito per proposar-vos un altre tema: potser no he sabut buscar bé en el mercat que tinc al meu entorn (botigues, Internet...), però trobo a faltar uns contenidors de reciclatge que siguin dignes, moderns i bonics. I és que em plantejo:
- tothom té la brossa amagada en un calaix o armari de tota l'aigüera? i com pot ser, si nosaltres a casa no hi cabem entre envasos i embalatges, bolquers, orgànica, rebuig, paper i cartró, piles... I això que intentem fer una compra força responsable i generar menys residus (i en són molts!);
- i els qui no la podem tenir tota amagada, hem de resignar-nos a tenir uns contenidors força lletjos? i a més sovint del mateix tamany, sense entendre que les necessitats de cada fracció són diferents? vaig a Ikea i els miro i quan trobo coberta la necessitat de volum, no tinc coberta la de bellesa o estètica; i quan vaig a Vinçon potser és a la inversa o no hi ha una sèrie que possibiliti jugar amb les diferents fraccions i fer diferents composicions i amb diferents colors...
Potser no és el vostre àmbit directe (estris per cuinar), però penso que sí que són elements fonamentals en una cuina o en una llar, i sovint relacionats amb la cuina... De fet, els residus (o la seva prevenció-reducció i el seu reciclatge) també formen part de les vides i entorns sans i saludables, no? i vosaltres dissenyeu productes per a una cuina-alimentació sana i saludable; potser també algun dia us podria interessar ampliar cap a hàbits domèstics sans i saludables!! I estic segura que aportaríeu molt valor afegit!! per exemple, la imaginació i l'estètica assegurades!!!!!!!! m'encantaria tenir uns contenidors Lékué!!
Bé, de nou, moltes gràcies per l'oportunitat que em doneu de proposar-vos idees i per obtenir la vostra resposta.
Salutacions i gràcies!!!
Núria Rovira Costas
Bon dia José Antonio,
Un cop més, m'adreço a vosaltres per fer-vos uns suggeriments:
1) per què no fer un kit de picnic Lékué???
I per què fer-lo? bé, no sé si és ampliable a moltes generacions, però crec que els que som fills de la transició o de principis de la democràcia som fills d'una generació força austera, però una generació que començava a obrir-se, a tenir menys fills (però encara nombrosos, entre 3 i 5), a estar motoritzats (amb un 600 i altres), a tenir una mica més de temps lliure (els diumenges) i a gaudir una mica més d'aquest temps lliure, tant en família com amb els amics i els seus fills. I una de les activitats que podien fer era anar de picnic. Hi anàvem per menjar la mona, però també molts altres dies.
Doncs bé: els fills d'aquesta generació tenim un record fantàstic d'aquells dies. Un record d'aquelles maletes de vímet amb tot de plats, gots, coberts i magnífics altres petits tresors a dins que només apareixien quan anàvem de picnic! i també records genials d'aquelles carmanyoles metàl·liques que eren de 3 pisos! En tenir la nostra primera filla vam comentar amb els amics més propers que volíem tenir un kit de pícnic com els de quan érem petits i diverses parelles van dir que ells també. Casualment, mentre el buscàvem, va sortir una oferta a la Vanguardia i el vam adquirir:
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2010/06/21/pagina-6/82322717/pdf.html?search=quiosc
El millor de tot és que ens encanta anar de pícnic, encara que no hi anem sovint, i que els nostres fills també ho viuen amb una enorme il·lusió. Fins i tot tenim un kit de pícnic de joguina i fem pícnics a casa. I hi ha molts altres nens que veiem que també ho fan.
En aquest context, penso que Lékué podria fer un kit de pícnic contingut dins una petita motxilleta (una intersecció amb alguna empresa d'un altre sector?) o contingut dins un "tupper" més gran, de manera que fos una mena de joc de nines russes, on s'anessin traient les diferents peces i cadascuna revisqués la il·lusió de nens en els adults i que generés la sensació de panera dels tresors entre els més petits. Fins i tot potser es podria oferir l'opció d'acompanyar el kit adult amb un kit de joguina per un preu més alt, però menor que per separat... Personalment, m'imagino un kit Lékué amb molt de color, viu i atractiu, modern i alhora connector amb el passat recent... Un kit amb un nom tipus "Píknik", en referència a la K que penso que identifica molt Lékué, així com l'accent (o com a mínim per a mi). O bé un nom tipus "revival", que també connectaria molt amb el contingut
Penso que és un producte gens desenvolupat avui dia, o si més no no en tinc constància (segurament en el món de muntanya sí, però no per a la majoria de la gent, que fem excursionetes però que no volem ser ni volem sembalr professionals!). A més, és un producte que potser ara podria connectar amb un públic creixent, ja que amb la crisi les butxaques s'estan veient força limitades i cada vegada tenim més amics que surten més d'excursió perquè són activitats de franc per fer en família...
2) En venir-me aquesta idea al cap, també vaig pensar en un altre suggeriment a fer-vos. (...) Stephen Covey, gurú en la gestió del temps, recomana intentar sumar o integrar les activitats dels diferents rols que una persona pot tenir (progenitor - professional - lleure - aprenedor...). Així, per ex., fer un viatge de feina potser podia compaginar-se amb aprofitar el temps de viatge per formar-se i les estones mortes a l'hotel per fer salut. O bé, per ex., fer una excursió en família podia ser entès com una excursió-esport-salut-lleure i com un espai i experiències per a formar-educar els fills, així com per un temps per millorar la qualitat en la feina perquè et desestressaves...
Ara ja vaig a la qüestió que afectaria a Lékué i que potser ja ho feu: potser podríeu concebre línies de productes adreçades a integrar diversos rols en un (o vendre els vostres productes implícitament amb aquest valor afegit). Un exemple podria ser el kit de picnic: família-esport-salut-lleure-formació... O també el vostre estoig de vapor: alimentació-salut, família-feina o feina-lleure (perquè permet cuinar ràpid i tenir més temps per a la família o per a lleure...).
3) Comentant amb companyes de feina la vostra bona acollida d'idees, en van proposar dues que també em van semblar molt interessants:
- de S.A.: una tapa transparent per a posar damunt les receptes de cuina, perquè no s'embruti el paper (o fins i tot l'applet o l'ordinador portàtil!). La Thermomix les dóna amb els seus llibres de receptaris.
- les caixes de cartró envalatges dels productes podrien tenir una altra utilitat: per ex., deia la M.C., que per dins portessin el dibuix d'una casa de nines, sense colorejar, i que simplement es pogués retallar, pintar i muntar pel revers. Moltes nenes les aprofitarien. O bé que portessin el dibuix d'un cotxe. O fins i tot, penso que també podrien portar, dins el propi revers, una recepta de cuina Lékué.
4) potser podríeu posar noms als vostres estris de cuina???... És que quan en parlem a la feina o ara en aquest sopar que vaig tenir tots ens hi referíem com "allò tapat per cuinar al vapor... allò que cuina com el papillot... allò verd / taronja que va bé per fer les verduretes...".
5) una cabòria més que m'ha passat pel cap: tenim la Thermomix i no la fem servir gaire perquè és força aparatosa i ens fa mandra treure-la. Sempre penso és un aparell que té alguna àrea de millora: la capacitat (només és per unes 4 persones com a molt), el disseny de tota ella i dels seus complements per cuinar al vapor. En canvi, té el gran valor que ho fa gairebé tot i que no s'espatlla. Potser els podríeu aportar valor afegit en el disseny!
6) Aprofito per proposar-vos un altre tema: potser no he sabut buscar bé en el mercat que tinc al meu entorn (botigues, Internet...), però trobo a faltar uns contenidors de reciclatge que siguin dignes, moderns i bonics. I és que em plantejo:
- tothom té la brossa amagada en un calaix o armari de tota l'aigüera? i com pot ser, si nosaltres a casa no hi cabem entre envasos i embalatges, bolquers, orgànica, rebuig, paper i cartró, piles... I això que intentem fer una compra força responsable i generar menys residus (i en són molts!);
- i els qui no la podem tenir tota amagada, hem de resignar-nos a tenir uns contenidors força lletjos? i a més sovint del mateix tamany, sense entendre que les necessitats de cada fracció són diferents? vaig a Ikea i els miro i quan trobo coberta la necessitat de volum, no tinc coberta la de bellesa o estètica; i quan vaig a Vinçon potser és a la inversa o no hi ha una sèrie que possibiliti jugar amb les diferents fraccions i fer diferents composicions i amb diferents colors...
Potser no és el vostre àmbit directe (estris per cuinar), però penso que sí que són elements fonamentals en una cuina o en una llar, i sovint relacionats amb la cuina... De fet, els residus (o la seva prevenció-reducció i el seu reciclatge) també formen part de les vides i entorns sans i saludables, no? i vosaltres dissenyeu productes per a una cuina-alimentació sana i saludable; potser també algun dia us podria interessar ampliar cap a hàbits domèstics sans i saludables!! I estic segura que aportaríeu molt valor afegit!! per exemple, la imaginació i l'estètica assegurades!!!!!!!! m'encantaria tenir uns contenidors Lékué!!
Bé, de nou, moltes gràcies per l'oportunitat que em doneu de proposar-vos idees i per obtenir la vostra resposta.
Salutacions i gràcies!!!
Núria Rovira Costas
2011. Per Lékué: "tuppers", menatge de cuina, eco-packaging i vides saludables
Suggeriments enviats a Lékué a novembre de 2011.
La resposta de José Antonio Gago (aleshores director d'I+D de l'empresa) va ser excel·lent (i també ben poc comú, tant pel fet que respongués -gairebé inèdit- com perquè valorés la necessitat i opinió o suggeriments expressats per una clienta). Potser per això ara forma part del projecte Ineedit!
No he trobat els productes al mercat, però van integrar els suggeriments en la seva pluja d'idees. I potser aquí, a la web, serviran perquè algú també hi rumiï i trobi noves funcionalitats a productes ja existents o nous productes-solucions per a necessitats també existents.
Senyors,
El meu nom és Núria Rovira i sóc usuària d'alguns dels seus productes.
M'adreço a vostès perquè aquests productes m'agraden, però sobretot perquè fa temps vaig veure el programa "valor afegit" (al c33, crec) on em sembla que sortia la seva empresa. Em va impressionar molt la manera de treballar, d'exprémer la imaginació i de potenciar i maximitzar el treball en equip.
En aquest context, els vull exposar algunes necessitats que em trobo com a consumidora responsable per tal que potser, si ho troben convenient, reflexionin sobre el tema i dissenyin algun producte en aquestes línies:
1) com a usuària habitual de carmanyoles, em trobo diàriament amb què tinc 50 "tuppers", però que em costa molt trobar la tapa de cadascun. Potser es podria dissenyar una línia de carmanyoles on la tapa fos la mateixa (si bé els recipients fossin de 10 mides), de manera que fos només una làmina adaptable a diferents mides i que sobrés pels costats? és a dir, m'imagino una carmanyola rectangular de 10 x 15 o un de 8 x 12, però amb una única tapa de silicona, prima i adaptable, i que fos ajustable encara que en sobrés una mica pels costats...
2) les carmanyoles ocupen molt espai al rentaplats. I si a casa en som 3 que n'utilitzem (jo i els meus 2 fills), encara més. En conseqüència, i a ran d'una reflexió que va manifestar una companya de feina, ens preocupa molt l'alt consum d'aigua i d'energia que estem invertint en uns rentaplats que gairebé, en pes i en utensilis, estan buits. Per això penso que seria genial tenir una carmanyola adaptable, sense cap forma predefinida, que simplement fos una lámina o una mena de farcell amb possibilitat de posar-hi al damunt el menjar i de tancar-lo (per menjars que no s'adherissin a les parets i on la presentació fos independent, tipus amanides, pollastre arrebossat i talladet, entrepans de diferents mides...).
3) els explico també una possible nova aplicació d'un producte ja existent. La idea és de ma mare, q fa molt temps que la posa en pràctica, i a mi em sembla magnífica: a casa utilitzem les estovalles individuals de plàstic, que són làmines monocolor i molt primes, per congelar-hi damunt els talls de peix i carn. D'aquesta manera es poden congelar individualment i sense necessitat de fer residus (no calen bosses individuals). Un cop ja està tot congelat, es desenganxa molt fàcilment, amb l'ajut (si cal) d'un ganivet -normalment ni cal- i es posen en una única bossa o en un "tupper". És practiquíssim per persones que viuen soles o pel menjar dels nens, el qual compres i vas treient poc a poc del congelador.
Altres suggeriments:
4) en general, penso que vostès, com a empresa adreçada a un segment mig-alt, poden iniciar noves línies i tendències de packaging. Els envasos i embalatges són clau per a la decisió de compra, en sóc conscient, però segur que a més de moderns i atractius també es poden fer eficients econòmicament i ecològicament. Crec que cada vegada som més els consumidors que intentem ser coherents amb els nostres valors i intentem ser més responsables amb la societat i amb el medi ambient, i per això també la legislació de residus avança cap a la prevenció de residus i cap a l'estratègia "residu zero". En aquest context, potser podrien plantejar-se l'opció de donar tanta importància al producte com a l'envàs, al contingut com al continent, tot fent-ho des d'una òptica de llarga vida útil i de reducció dels residus en origen.
5) i finalment, crec que vostès tenen el perfil d'una empresa que pot promoure els valors d'una alimentació sana i saludable, així com transmeten també un esperit jove -tipus Apple- que també crec que hauria de ser responsable ambientalment. Potser podrien posar una secció al seu web tipus "Lekué amb les vides i entorns saludables"? o bé "A Lekué també fem salut i medi ambient".
Salutacions i gràcies per la seva atenció,
Núria Rovira Costas
ciutadana, consumidora i tècnica de medi ambient
La resposta de José Antonio Gago (aleshores director d'I+D de l'empresa) va ser excel·lent (i també ben poc comú, tant pel fet que respongués -gairebé inèdit- com perquè valorés la necessitat i opinió o suggeriments expressats per una clienta). Potser per això ara forma part del projecte Ineedit!
No he trobat els productes al mercat, però van integrar els suggeriments en la seva pluja d'idees. I potser aquí, a la web, serviran perquè algú també hi rumiï i trobi noves funcionalitats a productes ja existents o nous productes-solucions per a necessitats també existents.
Senyors,
El meu nom és Núria Rovira i sóc usuària d'alguns dels seus productes.
M'adreço a vostès perquè aquests productes m'agraden, però sobretot perquè fa temps vaig veure el programa "valor afegit" (al c33, crec) on em sembla que sortia la seva empresa. Em va impressionar molt la manera de treballar, d'exprémer la imaginació i de potenciar i maximitzar el treball en equip.
En aquest context, els vull exposar algunes necessitats que em trobo com a consumidora responsable per tal que potser, si ho troben convenient, reflexionin sobre el tema i dissenyin algun producte en aquestes línies:
1) com a usuària habitual de carmanyoles, em trobo diàriament amb què tinc 50 "tuppers", però que em costa molt trobar la tapa de cadascun. Potser es podria dissenyar una línia de carmanyoles on la tapa fos la mateixa (si bé els recipients fossin de 10 mides), de manera que fos només una làmina adaptable a diferents mides i que sobrés pels costats? és a dir, m'imagino una carmanyola rectangular de 10 x 15 o un de 8 x 12, però amb una única tapa de silicona, prima i adaptable, i que fos ajustable encara que en sobrés una mica pels costats...
2) les carmanyoles ocupen molt espai al rentaplats. I si a casa en som 3 que n'utilitzem (jo i els meus 2 fills), encara més. En conseqüència, i a ran d'una reflexió que va manifestar una companya de feina, ens preocupa molt l'alt consum d'aigua i d'energia que estem invertint en uns rentaplats que gairebé, en pes i en utensilis, estan buits. Per això penso que seria genial tenir una carmanyola adaptable, sense cap forma predefinida, que simplement fos una lámina o una mena de farcell amb possibilitat de posar-hi al damunt el menjar i de tancar-lo (per menjars que no s'adherissin a les parets i on la presentació fos independent, tipus amanides, pollastre arrebossat i talladet, entrepans de diferents mides...).
3) els explico també una possible nova aplicació d'un producte ja existent. La idea és de ma mare, q fa molt temps que la posa en pràctica, i a mi em sembla magnífica: a casa utilitzem les estovalles individuals de plàstic, que són làmines monocolor i molt primes, per congelar-hi damunt els talls de peix i carn. D'aquesta manera es poden congelar individualment i sense necessitat de fer residus (no calen bosses individuals). Un cop ja està tot congelat, es desenganxa molt fàcilment, amb l'ajut (si cal) d'un ganivet -normalment ni cal- i es posen en una única bossa o en un "tupper". És practiquíssim per persones que viuen soles o pel menjar dels nens, el qual compres i vas treient poc a poc del congelador.
Altres suggeriments:
4) en general, penso que vostès, com a empresa adreçada a un segment mig-alt, poden iniciar noves línies i tendències de packaging. Els envasos i embalatges són clau per a la decisió de compra, en sóc conscient, però segur que a més de moderns i atractius també es poden fer eficients econòmicament i ecològicament. Crec que cada vegada som més els consumidors que intentem ser coherents amb els nostres valors i intentem ser més responsables amb la societat i amb el medi ambient, i per això també la legislació de residus avança cap a la prevenció de residus i cap a l'estratègia "residu zero". En aquest context, potser podrien plantejar-se l'opció de donar tanta importància al producte com a l'envàs, al contingut com al continent, tot fent-ho des d'una òptica de llarga vida útil i de reducció dels residus en origen.
5) i finalment, crec que vostès tenen el perfil d'una empresa que pot promoure els valors d'una alimentació sana i saludable, així com transmeten també un esperit jove -tipus Apple- que també crec que hauria de ser responsable ambientalment. Potser podrien posar una secció al seu web tipus "Lekué amb les vides i entorns saludables"? o bé "A Lekué també fem salut i medi ambient".
Salutacions i gràcies per la seva atenció,
Núria Rovira Costas
ciutadana, consumidora i tècnica de medi ambient
entre 2003 i 2007: les meves reflexions i hipòtesis territorials.
Entre els anys 2000 i 2007 la meva principal línia de preocupació va ser el trepidant ritme de creixement urbanístic que estàvem vivint i la seva forma.
Penso que aquest no és l'espai on abocar les reflexions, però sí per reconduir qui com jo tingui interès pel territori i que els múltiples i diversos esforços abocats no acabin en l'oblit o en sac trencat. Qui sap... potser algun dia aquestes reflexions i hipòtesis són d'utilitat per algú.
http://nuria-rovira-costas.webnode.es/eines-i-reflexions/reflexions-urbanistiques/
Penso que aquest no és l'espai on abocar les reflexions, però sí per reconduir qui com jo tingui interès pel territori i que els múltiples i diversos esforços abocats no acabin en l'oblit o en sac trencat. Qui sap... potser algun dia aquestes reflexions i hipòtesis són d'utilitat per algú.
http://nuria-rovira-costas.webnode.es/eines-i-reflexions/reflexions-urbanistiques/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)