A juny de 2012 vaig tenir coneixement d'una trista notícia: s'havia mort una companya amb qui teníem moltes coses en comú: érem ambientòlogues i entre d'altres, ambdues teníem un nom molt similar. Jo sóc Núria Rovira Costas i ella era Núria Rovira Colet.
Me'n vaig assabentar de casualitat, per un correu electrònic d'una amiga que primer havia pensat que era jo i m'ho comentava amb alleugiment... Però jo coneixia qui no era jo... Va ser molt trist. Aquella trista notícia em va connectar amb altres vivències similars i en un instant vaig donar forma a una altra necessitat, que per a mi encara no està resolta. Aleshores la vaig enviar a una redactora de El País, qui la va trobar molt interessant, però la proposta no va quallar; i fa uns dies la vaig proposar a El Periódico, qui primer van respondre amb també una valoració molt positiva, però que no va trobar el marc idoni més amunt.
Així doncs, deixo aquí el correu que els vaig enviar, tot esperant que potser algú, algun dia, pugui trobar-la d'utilitat.
Me'n vaig assabentar de casualitat, per un correu electrònic d'una amiga que primer havia pensat que era jo i m'ho comentava amb alleugiment... Però jo coneixia qui no era jo... Va ser molt trist. Aquella trista notícia em va connectar amb altres vivències similars i en un instant vaig donar forma a una altra necessitat, que per a mi encara no està resolta. Aleshores la vaig enviar a una redactora de El País, qui la va trobar molt interessant, però la proposta no va quallar; i fa uns dies la vaig proposar a El Periódico, qui primer van respondre amb també una valoració molt positiva, però que no va trobar el marc idoni més amunt. Així doncs, deixo aquí el correu que els vaig enviar, tot esperant que potser algú, algun dia, pugui trobar-la d'utilitat.
Senyors,
El meu nom és Núria Rovira i tinc 38 anys.
M'adreço a vostès per fer-los un suggeriment per al seu diari. Un cop l'hagin llegit, m'agradaria conèixer la seva opinió.
És un suggeriment poc corrent, que no sé a quina secció els l'hauria d'enviar (i per això l'envio a unes quantes), però alhora és un suggeriment d'un tema que tots hem sentit alguna vegada de prop: tracta de la mort i el poder dir adéu a persones estimades o properes, però sempre des del respecte i l'acompanyament.
El meu nom és Núria Rovira i tinc 38 anys.
M'adreço a vostès per fer-los un suggeriment per al seu diari. Un cop l'hagin llegit, m'agradaria conèixer la seva opinió.
És un suggeriment poc corrent, que no sé a quina secció els l'hauria d'enviar (i per això l'envio a unes quantes), però alhora és un suggeriment d'un tema que tots hem sentit alguna vegada de prop: tracta de la mort i el poder dir adéu a persones estimades o properes, però sempre des del respecte i l'acompanyament.
Els explico els antecedents: ahir [a El País] / fa mig any [a El Periódico]
es va morir una noia que coneixia i em vaig assabentar pel mail d'una amiga que
havia vist la notícia a Internet. Es tractava d'una noia que no era amiga meva,
ni teníem amics comuns, però sí que era coneguda i teníem coneguts comuns. Per
tant, no tenia la proximitat com per donar el condol a la família, però sí que
m'hagués agradat poder donar el meu pèsam d'alguna manera perquè l'havia anada
tractant i era molt maca.
El mateix em va passar quan es va morir fa molts anys un noi que havia conegut i tractat molt els darrers temps, però que d'un dia per l'altre va decidir no ser-hi i es va suïcidar. Uns n'eren amics, però jo no n'era. I ell amb mi ell sempre havia estat molt proper. No vaig poder anar a l'enterro perquè me'n vaig assabentar tard i tampoc no vaig donar el condol a la família perquè ni els coneixia. Em vaig quedar amb un buit molt gran i d'alguna manera volia dir-li adéu. Finalment ho vaig aconseguir, força temps més tard, amb un acte simbòlic.
També farà uns 8 mesos es va morir la dona d'un noi amb qui havia tractat molt, però que ja feia temps que no tractava. Es va quedar vidu amb dos fills. Sovint, al Facebook, ell penjava missatges adreçats a ella o parlant d'ella i potser no era el lloc més indicat perquè molta gent ho podia veure i ho podia banalitzar... Però estava clar que ell tenia la necessitat de parlar-hi o parlar-ne...
I en aquest context vaig pensar que potser hi hauria una solució per donar resposta a aquesta necessitat de donar el condol, és a dir, per donar resposta a persones que, com jo, érem conegudes o bé a persones que eren amigues i que no van poder anar a enterro o es van assabentar un temps més tard. També a familiars o amics que volien parlar d'aquestes persones amb altres persones a qui realment els importava i els venia de gust fer-ho...
Vaig pensar que els diaris podrien oferir un servei a les famílies major que les esqueles: seria esquela + possibilitat d'una secció digital a un lloc web i durant un termini concret. Les famílies podrien adquirir la disponibilitat, a baix cost, d'una pàgina web amb blogs / xarxes socials o eina que es considerés per dir adéu. Una mena de pàgina on l'essència fos dir adéu i dir "estem amb tu i amb vosaltres". Allà hi podria haver una alta regulació de la privacitat en funció de cercles de proximitat o de paràmetres decidits pel client ja d'entrada (una mena de xarxa social de condol). La gent podríem registrar-nos-hi i posar el nom i cognoms + el lloc i DNI + origen de la coneixença amb el defallit. I aleshores podríem entrar-hi algun missatge, amb possibilitat de tenir més o menys espai segons grau de proximitat, o de penjar-hi fotografies, dibuixos... Finalitzat el termini de publicació, el diari podria recollir-les en una mena de "diari" o de llibre i donar-los-hi imprès i en versió digital.
Seria una manera de poder dir adéu i alhora una manera que la família pogués tenir recollides totes les mostres d'afecte, i de poder veure-les i rellegir-les diverses vegades quan el dolor ja no és tan fort i s'hi comença a poder fer front...
D'altra banda, sempre s'ha dit que les pàgines de les esqueles són molt vistes i que és un servei als lectors que els diaris no volen perdre. No sé si és veritat, però si és així, els diaris també podrien posar un RSS a aquesta secció i que et puguessis subscriure a les persones que han defallit i per qui s'ha penjat esquela i si la família ho contractés, rebre també l'enllaç virtual on poder donar el condol.
M'agradaria saber la seva opinió. Ja sé que és un tema dur, però precisament els l'envio perquè penso que podria ser molt útil tant per a les famílies com per als coneguts i propers (i en el cas de la mort tots hem estat en un lloc o altre durant la vida). Concretament, per a mi fa 6 mesos, per aquesta noia que els deia al principi, ho seria... Què en pensen?
El mateix em va passar quan es va morir fa molts anys un noi que havia conegut i tractat molt els darrers temps, però que d'un dia per l'altre va decidir no ser-hi i es va suïcidar. Uns n'eren amics, però jo no n'era. I ell amb mi ell sempre havia estat molt proper. No vaig poder anar a l'enterro perquè me'n vaig assabentar tard i tampoc no vaig donar el condol a la família perquè ni els coneixia. Em vaig quedar amb un buit molt gran i d'alguna manera volia dir-li adéu. Finalment ho vaig aconseguir, força temps més tard, amb un acte simbòlic.
També farà uns 8 mesos es va morir la dona d'un noi amb qui havia tractat molt, però que ja feia temps que no tractava. Es va quedar vidu amb dos fills. Sovint, al Facebook, ell penjava missatges adreçats a ella o parlant d'ella i potser no era el lloc més indicat perquè molta gent ho podia veure i ho podia banalitzar... Però estava clar que ell tenia la necessitat de parlar-hi o parlar-ne...
I en aquest context vaig pensar que potser hi hauria una solució per donar resposta a aquesta necessitat de donar el condol, és a dir, per donar resposta a persones que, com jo, érem conegudes o bé a persones que eren amigues i que no van poder anar a enterro o es van assabentar un temps més tard. També a familiars o amics que volien parlar d'aquestes persones amb altres persones a qui realment els importava i els venia de gust fer-ho...
Vaig pensar que els diaris podrien oferir un servei a les famílies major que les esqueles: seria esquela + possibilitat d'una secció digital a un lloc web i durant un termini concret. Les famílies podrien adquirir la disponibilitat, a baix cost, d'una pàgina web amb blogs / xarxes socials o eina que es considerés per dir adéu. Una mena de pàgina on l'essència fos dir adéu i dir "estem amb tu i amb vosaltres". Allà hi podria haver una alta regulació de la privacitat en funció de cercles de proximitat o de paràmetres decidits pel client ja d'entrada (una mena de xarxa social de condol). La gent podríem registrar-nos-hi i posar el nom i cognoms + el lloc i DNI + origen de la coneixença amb el defallit. I aleshores podríem entrar-hi algun missatge, amb possibilitat de tenir més o menys espai segons grau de proximitat, o de penjar-hi fotografies, dibuixos... Finalitzat el termini de publicació, el diari podria recollir-les en una mena de "diari" o de llibre i donar-los-hi imprès i en versió digital.
Seria una manera de poder dir adéu i alhora una manera que la família pogués tenir recollides totes les mostres d'afecte, i de poder veure-les i rellegir-les diverses vegades quan el dolor ja no és tan fort i s'hi comença a poder fer front...
D'altra banda, sempre s'ha dit que les pàgines de les esqueles són molt vistes i que és un servei als lectors que els diaris no volen perdre. No sé si és veritat, però si és així, els diaris també podrien posar un RSS a aquesta secció i que et puguessis subscriure a les persones que han defallit i per qui s'ha penjat esquela i si la família ho contractés, rebre també l'enllaç virtual on poder donar el condol.
M'agradaria saber la seva opinió. Ja sé que és un tema dur, però precisament els l'envio perquè penso que podria ser molt útil tant per a les famílies com per als coneguts i propers (i en el cas de la mort tots hem estat en un lloc o altre durant la vida). Concretament, per a mi fa 6 mesos, per aquesta noia que els deia al principi, ho seria... Què en pensen?
Moltes gràcies per endavant pel seu temps.
Cordialment,
Núria Rovira Costas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada